Has dit el que no hauries d'haver dit o has fet el que no hauries d'haver fet i ara voldries que se t'empassés l'asfalt perquè et devora la vergonya i no saps què dir ni què fer.
La que creies que era la teva millor amiga et truca per fer-te una suposada confidència que ja t'ha arribat per dues bandes, perquè es deu haver confessat amb els seus cinc mil amics del Facebook abans que amb tu.
Una gestió que t'havia costat hores i més hores i maldecaps i més maldecaps acaba en no res: penses que aquell dijous t'hauries pogut quedar a casa covant la grip en lloc de prendre't una sobredosi de paracetamol per assistir a l'enèsima (i infructuosa) reunió.
Reps una liquidació de drets d'autor: figura que has venut tan pocs exemplars del teu últim llibre que t'hauria sortit més a compte fer-ne fotocòpies i repartir-les entre els parents.
Se t'espatllen amb una setmana de diferència el rentaplats, la rentadora i un mòbil que va estar en garantia fins ahir mateix.
El fill petit empalma unes angines (malgrat que li van extirpar les amígdales) amb una varicel·la (malgrat que n'estava vacunat), i voldries enviar tots els virus del món a fer punyetes.
L'autor napolità Erri de Luca, que s'enfronta a una pena de presó per haver comès el "delicte" d'opinar, escriu això: "Estic sent processat. Si em condemnen, la pena serà d’un a cinc anys. Fins i tot en el pitjor dels casos, no em declaro víctima. En aquest assumpte no sóc un desgraciat. No m’ha caigut una teula al cap mentre caminava". (La paraula contrària, Sembra Llibres, pàgina 51)
De Luca no pateix una desgràcia sinó una injustícia. I potser tu o jo tenim la sort de patir només –i de moment– petites contrarietats d'estar per casa. No ens ha caigut una teula al cap, no volàvem a Düsseldorf un dimarts negre. Els tres-cents setanta quatre mil vuit-cents noranta-nou entrebancs quotidians que ens escamotegen la il·lusió de felicitat són patèticament, ridículament, miserablement insignificants al costat de les desgràcies majúscules, horroroses, brutals que et fan miques la vida.