Pertanyo a una generació d’aficionats que hem gaudit, com ningú a la història, dels èxits esportius del Barça. No sabria pas comptar els títols que hem assolit aquests darrers anys. I, de fet, tot i reconeixent la transcendència de tantes victòries, el millor de tot plegat és que hem gaudit amb un sistema de joc creatiu, intel·ligent i innovador. Un estil que ha aconseguit superar les tàctiques fonamentades en la defensa i en el joc a la contra. En Pep Guardiola, i ara en Luis Enrique, han assolit l’excel·lència quant a estratègies en positiu. D’altres –i no cal dir noms– malgrat comptar amb futbolistes excepcionals, han quedat enrere.

El símil esportiu es pot traslladar a la política. Perquè també existeixen unes estratègies en positiu i uns jocs a la contra. I, com al futbol, alguna vegada els qui practiquen el "catenaccio" poden guanyar alguna batalla. Ha passat en alguns ajuntaments, començant per Barcelona. Un alcalde honest i ben valorat com en Xavier Trias ha estat substituït per una candidatura experta en repartir llenya, amb poques propostes en positiu. Ja se’n comencen a veure els resultats en forma de decisions de cara a la galeria però que comprometen seriosament el futur dels barcelonins i sobretot el seu benestar. Fins i tot un marrec de sis anys sap que resulta molt més senzill xafar una joguina que no pas construir-la.

Ara, en el debat català apareix amb una gran nitidesa la torbadora seducció del joc a la contra. Davant d’un projecte de futur per Catalunya, capaç d’aglutinar sensibilitats ben distintes, i que formula un il·lusionant marc de progrés i de justícia social, sorgeixen tota mena de defenses destralers, l’única habilitat coneguda dels quals és trencar la cama de l’adversari.

Les reaccions a la llista del "sí", que he pogut contemplar, tant aquí com a la capital del regne, es fonamenten, dissortadament, en una obsessiva premissa: posar fora de combat al president Mas. Des del confessat odi que preconitza Podemos com a eina d’acció política, passant per l’extraordinària agressivitat de la gent d’ICV contra Convergència, o la persecució jurídica emparada pel govern de Rajoy.

Tinc el ferm convenciment que, com al futbol, el joc a la contra no té futur, és més propi dels mediocres i dels qui no són capaços de bastir una proposta engrescadora. Qui, per contra, aconsegueixi formular una proposta de futur en positiu, tot reafirmant la capacitat de concitar sinergies entorn el progrés de la gent i la justícia social, serà el guanyador de qualsevol repte que es proposi, per ambiciós que ens pugui semblar.