Ferran Mascarell va viure en directe l'ascens cap als dies àlgids del procés. Per tant, va conèixer de primera mà l'erosió de la relació entre Artur Mas i Oriol Junqueras, els dos primers capitans del procés. I també va presenciar, com a delegat del Govern a Madrid i després com a impulsor de la Crida Nacional per la República -amb visites rellevants durant els moments més complicats de l'exili- va posar el termòmetre a la ruptura entre Carles Puigdemont i el mateix Junqueras. En una entrevista a Nació, Mascarell -que ara enfila els últims dies en la política activa- definia com a "tragèdia" la relació entre ERC i Junts, un dels condicionants més nocius que ha tingut el procés. Cada setmana, els dos partits s'encarreguen de donar-li la raó.

Dimarts, a Madrid, Míriam Nogueras va optar per destinar el discurs durant la moció de censura a atacar ERC pels seus pactes amb el PSOE i per denunciar la col·laboració dels republicans amb els socialistes just el dia que la delegació europea pel cas Pegasus trepitjava el Congrés dels Diputats eclipsada pel xou organitzat al voltant Ramón Tamames. Dimecres, a Barcelona, Junts va retreure a Pere Aragonès una presumpta "falta de respecte institucional", va qualificar de "desastre sense pal·liatius" la gira llatinoamericana -són paraules del restituït Francesc de Dalmases- i ha intensificat l'ofensiva contra el conseller Carles Campuzano per la polèmica de la residència de Santa Coloma. Ja han registrat, de fet, la petició de reprovació.

Aragonès, visiblement molest -les formes moderades a vegades no serveixen per contenir la visceralitat que li generen determinats comentaris dels exsocis de Govern-, els va demanar alternatives "viables" a l'estratègia de diàleg i no les "fantasies del senyor Canadell". Joan Canadell, que va ser el candidat més votat a les primàries de Junts al costat d'Elsa Artadi, és un dels representants de l'ala més partidària de la confrontació -i de la més liberal- dins del seu partit, i tant al Parlament com a les xarxes és un dels principals flagells d'ERC. La tria de la frase d'Aragonès no és innòcua, perquè li permet dues coses: la primera, desqualificar les propostes d'un sector de Junts que tendeix -amb excepcions- a arrenglerar-se amb Borràs; la segona, projectar la imatge que dins dels exsocis hi ha dirigents que tampoc són partidaris de les "fantasies del senyor Canadell". Una imatge que, en aquest cas, s'adiu amb la realitat.

És perfectament normal que el president reclami a Junts posar damunt la taula alternatives viables per resoldre el conflicte amb l'Estat. Però no és Junts qui té la presidència de la Generalitat i, per tant, no és qui té la responsabilitat de dialogar-hi per obtenir una solució més fixa que temporal, més sòlida que els pedaços -rellevants- que s'han anat posant amb la taula de diàleg i la reforma del codi penal. Junts, en la seva tasca d'oposició, ha d'elevar el to -més del que ho feia al Govern- per tenir espai mediàtic, però sense deixar de projectar una certa seriositat. L'equilibri no sempre és senzill, com demostrarà la llista a les pròximes eleccions espanyoles. No tothom té clar que sigui una bona estratègia regalar el diàleg a ERC.

El que demostra la setmana, en tot cas, és que la relació entre els republicans i Junts és irreconciliable. La tragèdia descrita per Mascarell és palpable ara, ho serà en les municipals, ho serà encara més en els pactes postmunicipals, ho serà en les properes espanyoles i ho serà en els pactes posteriors a les espanyoles. I ho serà en les eleccions catalanes i quan s'hagin d'establir majories al Parlament. De la tria del candidat de Junts en dependrà la capacitat d'entesa amb ERC -no és el mateix Josep Rull que Borràs-, però en el fons tot recaurà en refer unes confiances esberlades. Hi pot haver un tripartit? Clar que sí. I la sociovergència? També. Sense una etapa de pactes diferents -i sense que Puigdemont i Junqueras marxin del focus-, la tragèdia pot ser definitiva. Perquè Aragonès ja no dissimula l'enuig amb Junts, que li busca les pessigolles tant com pot; la unitat, torturada, és inexistent. Una paraula, de fet, que ha perdut el sentit.