Per enèsima vegada, el Mediterrani es cobra les vides d’aquells que intenten arribar a la terra promesa d’Europa en condicions infrahumanes i el control de les màfies del tràfic de persones. El 14 de juny, un vell vaixell de pesca que havia salpat de Tobruck amb 750 persones a bord s’enfonsava a la Fossa de Calypso, la més profunda del Mediterrani amb una fondària màxima de 5.267 metres i a uns 60 km de la costa meridional del Peloponès. Es van rescatar 104 persones i recuperar 78 cadàvers, però segurament és la tragèdia més gran que s’ha produït mai, ja que el celler del vaixell estava abarrotada de pakistanesos, dones i un mínim de 40 nens que van quedar atrapats i que es van enfonsar amb la nau cap a l’abisme. El drama es podia haver evitat si les autoritats europees (gregues) haguessin reaccionat amb més celeritat.

L’embarcació surt del port libi el 9 de juny amb migrants sirians, egipcis i pakistanesos que paguen entre 4.000 i 6.000 euros per fer la travessa fins a Itàlia. El dia 13 a la tarda, la nau és detectada per Frontex (Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, creada per la UE el 2004 per gestionar millor les fronteres exteriors de la Unió i el retorn d'immigrants; sovint, ha estat acusada de practicar devolucions en calent) i ho comunica a les autoritats gregues i italianes, mentre l’activista Nawal Soufi i l’organització humanitària Alarm Phone, una entitat de voluntaris d’Europa, Marroc i Tunísia que des del 2014 coopera en el rescat marítim de refugiats, reben trucades des de la nau que alerten que va a la deriva i que hi manquen aigua i aliments. Soufi i Alarm Phone es posen en contacte amb les autoritats gregues, malteses i italianes al mateix temps que intenten calmar les persones a bord i difonen les coordenades del pesquer a les xarxes socials. Dos vaixells mercants, el Lucky Sailor i el Faithful Warrior, s’aproximen a la zona i proporcionen ampolles d’aigua als ocupants del vaixell i intenten remolcar-lo amb unes cordes. Sense èxit desisteixen, perquè el pànic dels migrants amenaça d'enfonsar la nau. Unes hores abans, un avió de la Guàrdia de Costes Grega sobrevola i fa algunes fotografies de la nau, que són les que s’han publicat. Però, les autoritats gregues, que han estat acusades de negligència i indolència, no intervenen, al·legant que els migrants rebutgen l’ajuda perquè volen arribar a Itàlia. A la mitjanit el pesquer s’enfonsa, arriben els primers vaixells de salvament i comencen a recollir cadàvers i supervivents.

La UE s’ha convertit en terra de promissió per joves i adults en edat laboral i nens de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà que fugen de la guerra, la misèria, la fam, la manca de futur, les malalties i les inclemències climàtiques -una derivada del canvi climàtic i de l’escalfament global que està desertitzant i deixant sense recursos hídrics vastes regions del planeta-, que assolen aquests països. Cerquen, com va succeir amb els refugiats sirians el 2015, sobreviure i donar un futur i una vida millor als seus fills. Tanmateix, la història de la immigració irregular a Europa -migrants sense visat i que, per tant, no poden usar les vies regulars- s’ha convertit en una història d’horror de morts i desapareguts. Així, segons el recompte que duu a terme Missing Migrants Project -una iniciativa de l’Organització Internacional per a les Migracions, IOM, creada el 195 per reassentar persones desplaçades per la Segona Guerra Mundial i que avui agrupa 173 estats membres-, des del 2014 han mort al Mediterrani 27.047 persones -el 48% dels morts arreu del món quan intentaven arribar de forma irregular a altres països-, de les quals 21.312 (el 79%) al Mediterrani Central, 3.351 (el 12%) a l’Occidental, i 2.370 (el 9%) a l’Oriental.

Certament, els responsables de totes aquestes morts no són els nou egipcis, els peons de la trama que anaven al vaixell, i els pakistanesos que captaven futurs «passatgers», detinguts per tràfic de persones, sinó els caps mafiosos que s’enriqueixen amb aquest tràfic, que viuen còmodament i sense arriscar la vida. Però, també la UE té greus responsabilitats en aquest drama. D’una banda, perquè tot i les creixents necessitats de mà d’obra de la UE a conseqüència d’una piràmide laboral -i demogràfica- molt envellida, no articula ni els mecanismes necessaris -accessibilitat als visats, facilitats per tancar contractes de treball en origen, establiment de rutes segures de viatges, etc.- ni les ajudes -econòmiques, socials i polítiques- al desenvolupament en els països de procedència dels migrants que farien menys necessària l’emigració per a poder sobreviure.

D’altra banda, perquè, davant l’afluència cada cop més massiva d’emigrants i refugiats, pels motius ja apuntats abans i per un inevitable «efecte crida», on les plataformes de televisió han actuat de catalitzador -la desigualtat és suportable quan no es veu, però es fa insuportable quan es veu per televisió-, en la frontera que separa les dues realitats més desiguals del món en termes econòmics, socials, culturals i polítics, no s’ha sabut donar cap altra resposta que externalitzar la gestió. En el cas dels refugiats sirians, davant la impossibilitat de complir un acord per establir quotes d’acollida el 2015, mitjançant un tractat amb Turquia el 18 de març de 2016 en què Ankara es comprometia a partir del dia 20 d’aquell mes a acollir -en unes condicions sovint de vulneració dels drets humans que Amnistia Internacional va denunciar-, impedir el pas i acceptar les devolucions de refugiats sirians arribats a Europa des de les costes turques a canvi del pagament de 6.000 milions d’euros. Mala memòria l’europea que ha oblidat molt aviat els exiliats republicans espanyols i els desplaçats pels feixismes, la Segona Guerra Mundial i l’estalinisme.

És molt fàcil commoure’s per la imatge impactant d’Alan Kurdi, un nen sirià de tres anys, estès de bocaterrosa en una platja turca, mort amb el seu germà i la seva mare arran d’un naufragi quan intentaven arribar a Europa. Com explicava cinc anys després a la BBC el seu pare Abdullah Kurdi: "Em vaig veure forçat a fer-ho [fugir de Síria]... com a pare, perquè me'ls imaginava anant a l'escola i volia que tinguessin una vida millor, però les coses no van sortir com les vaig planejar... Després de l'incident, Europa va obrir el cor, però tres mesos després va tornar a tancar les portes. No sé per què. Crec que el món encara no ha entès el missatge de la mort d'Alan. Ningú vol abandonar casa seva, però els refugiats no tenen més opció i necessiten Europa". I Europa segueix sense entendre que no és gens fàcil deixar casa teva, amics i familiars, a la recerca d’un futur millor, sinó per tu, pels teus fills que podran gaudir d’una educació, una sanitat, una seguretat i un futur que el seu país els hi nega. I, com apunta la investigadora del CIDOB Blanca Garcés, mentre no ho entenguem que les migracions són un fenomen estructural i no de crisis puntuals, seguirem parlant de tragèdies.