Aquesta temporada, malgrat perdre la Lliga i la Champions, sembla que els culers ho hem guanyat tot. Com ja han dit molts articulistes, probablement és molt més important haver aconseguit perpetuar el model que guanyar dos títols més. Així intentarem assegurar i consolidar aquesta il·lusió que hem gaudit durant els últims 4 anys. El relleu a la banqueta ha estat de matrícula d'honor, però no tot ho hem de veure de color rosa.

Pensar que el barcelonisme ha canviat tant en tan poc temps és un pèl arriscat. I pensar que aquesta junta directiva comandada per Sandro Rosell està còmoda i vol perpetuar el model iniciat pel sector cruyffista (Laporta, Rijkaard, el mateix Cruyff) ja és molt dubtós. Podríem dir que no ha tingut més remei. Igualment, hem de felicitar al president per aquest gest de confiança i, alhora, hem d'estar atents perquè no hi hagi un canvi de rumb al primer sotrac.

En els últims dies he sentit la maleïda frase: “Ja veurem si el Tito es menja els torrons”. És a dir, la falta de lideratge i determinació que alguns pressuposen al Tito posarien fàcil a Sandro Rosell liquidar el “projecte Guardiola” en un obrir i tancar d'ulls, Amb el beneplàcit de molts socis que retornarien al cremem-ho tot, seria llavors el moment idoni perquè Sandro Rosell encetés el seu camí d'èxit. Aquest que ha quedat guardat al calaix a causa dels èxits de l'anterior i que, lògicament, algun dia ha d'intentar aplicar  per demostrar la seva capacitat d'innovació i creació d'un projecte esportiu.

En definitiva, després que els culers hàgim canviat el xip i hàgim guardat els mocadors a la butxaca, ha arribat l'hora d'esmolar les eines i defensar amb les dents un model que ens ha fet eterns. El projecte no pot trencar-se per uns resultats negatius, ni tan sols per una nova temporada sense els títols més importants. No caiguem en una possible trampa Tito: acontentem la parròquia i a la mínima ens carreguem la filosofia. Evitem el “veus, sense el Pep això no podia funcionar”.