Ara que la moció de censura contra el PP ha maquillat el prestigi internacional d’Espanya i torna a governar el PSOE, serà una bona oportunitat per entendre com el partit de Ferraz és el puntal de les institucions nascudes abans i durant la Transició.

El PSOE va ser el partit que amb la seva inacció va fer desaparèixer el debat sobre la reforma profunda de l’Estat després del franquisme. Amb les estructures predemocràtiques blanquejades i cap procés de revisió històrica del franquisme, Espanya va entrar a la UE amb una imatge de cara enfora que el país havia canviat. Quan Zapatero va intentar que s’obrís un espai per a la memòria històrica, la reacció en contra va ser furibunda.

Així doncs, la Transició espanyola, convertida en tòtem europeu va servir com a exemple per a altres transicions quan el mur de Berlín va caure i el comunisme es va esfondrar a l’Europa Central i de l’Est. Felipe Gonzalez va aconsellar els comunistes hongaresos perquè duguessin a terme una transició tele-dirigida que els va permetre seguir controlant l’aparell de l’Estat malgrat l’arribada de la democràcia. Com explicava l’ex-primer ministre hongarès, Guyla Horn, la transició hongaresa “no va ser forçada per manifestacions al carrer, sinó dirigida des del capdamunt”. Diuen que a Polònia també es va inspirar en l’exemple de la Transició, però no devien ser els únics casos. L’eurodiputat romanès de la minoria hongaresa, Csaba Sogor, explica que malgrat la democràcia encara avui bona part de l’aparell judicial, policial, legal, administratiu de Romania és controlat pels fills i nets d’antics comunistes. No és casual.

Aquestes històries ens sonen familiars, només cal repassar la genealogia familiar o professional dels governs del PP o de part de l’aparell de l’Estat. En aquest sentit, recordo com em va xocar la lectura fa una dotzena d’anys de Els assassins de Franco d’en Francesc-Marc Àlvaro. Àlvaro posava en qüestió el relat imperant durant la meva adolescència posava tant l’accent en la lluita de l’antifranquisme, que passava completament per alt l’evidència més gran: que Franco va morir al llit. A Catalunya el xoc de realitat va començar amb l’Estatut i es va culminar entre octubre i novembre.

Pensava en tot plegat llegint un article al New York Times fa cosa d’un mes en què s’incloïa Espanya entre els països amb una “democràcia en runes”. Els autors, Menaldo i Albertus, apuntaven la hipòtesi que fos una transició cap a la democràcia dirigida per les elits de les dictadures anteriors la que estigués causant un efecte rebot en països com Hongria i Polònia que sobre-reaccionen per imposar un nou autoritarisme. Els autors també han escrit un llibre de recomanable lectura que formalitza amb multitud de casos com les Constitucions forjades sense un trencament amb el règim anterior tendeixen a afavorir els interessos polítics i econòmics dels hereus de les dictadures.

Aquest any farà 40 anys de l’aprovació de la Constitució espanyola i, entremig dels visques, estaria bé que els catalans plantegéssim a Europa per què creu que a Espanya han passat més temps a la presó els polítics independentistes per fer un referèndum que els responsables polítics del GAL. Per què la justícia espanyola insisteix i si cal inventa delictes per obtenir la extradició del President Puigdemont mentre rebutja la extradició de torturadors franquistes com ‘Billy el Niño’ o rebutjava sistemàticament l'extradició d'exdirigents nazis.

Agradi o no a Brussel·les, si certes lleis o institucions provenen d’un règim dictatorial anterior i mai han estat reformades, posar massa èmfasi en el respecte a les lleis sense entendre en quin context van ser promulgades és un perill enorme. La idealització excessiva de la Transició espanyola és un problema d’abast europeu.