“Sense treva ni repòs ha de ser la nostra guerra; i hem de fer esclatar la terra al nostre pas paorós”. Així ho proclama Satanàs davant les fúries infernals, els set pecats capitals, al text de Josep Maria Folch i Torres que aquests dies és a  les més de dues-centes representacions de Pastorets que - com també d'altres autors- es fan aquestes festes arreu del país.

Aquests fragments de text que se’t queden gravats al cap, després d’anys de fer-ne i d’assistir com espectador a aquest ritual. Les paraules es deuen trobar mentre ronden pel cervell, en aquests dies de balanç, en què els mòbils ens agrupen les fotos de l’any, i que tots els mitjans fan llistats de les millors sèries, pel·lícules, llibres o exposicions del 2022, i al meu cap la paraula treva hi està enquistada davant l’opció que, tal com va passar durant la Primera Guerra Mundial, el 1914, hi hagués una aturada d’hostilitats i agressions bèl·liques a Ucraïna.

No ha estat el cas. El 1914 les aturades i confraternitzacions, amb partits de futbol inclòs, no van ser oficials ni generalitzats, però sí que britànics i alemanys van fer un seguit d’alto el foc es calcula que 100 mil soldats van deixar les armes, van enterrar els seus morts i, van cantar nadales com la Santa Nit.

Els ucraïnesos, que han començat a celebrar Nadal amb el calendari catòlic, per desmarcar-se encara més de la seva data de celebració que fins ara, en tant que ortodoxes, celebraven el dia 7 de gener, com faran els russos. Potser la treva es pot produir aquell dia, perquè el cas és que de pausa nadalenca res de res. La destrucció i mortaldat continua sense repòs, amb l’ofensiva més gran des que hi ha guerra sobre les infraestructures elèctriques, fins al punt de deixar sense llum el 90% dels habitants de Liviv, o el 40% dels de Kiív.

Però això de no tenir aturador no ha passat només amb la guerra d’Ucraïna, ha passat miris on miris. Ha passat amb la llarga llista de feminicidis, que ha aixecat de nou totes les alarmes de la incomprensió. Què fem malament com a societat, si en plena segle XXI disposem d’una consciència molt més clara de la font del mal que fa el masclisme. 13 dones mortes arreu d’Espanya aquest mes de desembre i la meitat d’elles, amb avís de risc, i amb una vigilància que no les ha deslliurat de la mort, en mans de les seves parelles, exparelles, i qualsevol altra condició d’home. Perquè passa quan la reflexió és més acurada, compartida, quan agafa forma institucional a ministeris i conselleries dedicades a fixar l’atenció en el canvi imprescindible de les nostres societats.

Aquí, ni treva nadalenca ni res que s’hi assembli. És més, la festa del retrobament s’acaba transformant en la tragèdia de l’adeu definitiu, de la mort i l’assassinat. Tampoc cessa la Covid-19, que torna a agafar cos ara des de la Xina, fins al punt de fer augmentar els controls a tots aquells que en vinguin o hi vulguin anar.

La inflació sí que s’ha moderat, i també el preu de l’electricitat aquests dies, però no el preu del menjar que continua disparat i al costat d’un euríbor al 3% que farà que les hipoteques s’enfilin, no sé si ens serveix de gaire consol. És clar que el 2023 el patiment econòmic del 2022 seguirà augmentant.

No ens dona treva el TSJC amb el català a les aules, ni la concepció de Pedro Sánchez de la seva relació amb Catalunya, o amb el Govern, que amb indults i reforma de codi penal, ja considera que ha fet els deures, i vol tenir un any de municipals i de mandat espanyol de la UE net de compromisos, ara que ja s’han renovat els seients del TC.

La vida i la mort tampoc donen treva. Pelé, que ha estat tot el mundial que s’hi plegava de viure o no, ja ha marxat, i ara qui té la salut delicada és Benet XVI, no hi ha res que s’aturi, ni per agafar impuls, que deia aquell.