Que s'hagin constituït per fi els nous ajuntaments, aquestes darreres setmanes, és motiu de joia per a l'enorme quantitat d'artistes, mànagers, tècnics de so, il·luminadors, muntadors d'escenaris i tantes figures associades a la música i les arts que aquest any han vist com la seva activitat quedava durant alguns mesos en suspens a causa de les eleccions municipals. És un clam discret i resignat que aquest articulista ha escoltat de ben a prop: "Fa quaranta anys que estem així!".

Sí, amb l'enrenou electoral hi ha un munt de coses que s'aturen perquè depenen d'engranatges administratius espessos i rígids. Factures de concerts contractats pels consistoris que poden quedar encallades durant mesos, a l'espera que es faci el ple corresponent i es designi un senyor tresorer que pugui fer efectius els pagaments. I, en fi, com és sabut, els artistes en tenen prou per alimentar-se amb la poesia que regalen graciosament al món i sempre s'han estimat no empastifar-se les mans amb coses tan vulgars com són els diners.

Hi ha coses encara més greus: per exemple, que el compromís d'un ajuntament, potser no pas signat però si acordat, verbalment i per escrit, i amb temps, de contractar un determinat artista, fins i tot un artista de prestigi, salti pels aires tot d'una perquè el color polític del consistori ha canviat. I que facin saber la bona nova a poques setmanes vista del concert. Vetos ideològics? Sembla que més aviat es tracta d'un altre elevat, exquisit, tret del comportament humà, aquell que consisteix a arrasar amb tot allò que tingui a veure amb allò que han fet "els altres".

El lector se'n faria creus: fins i tot pot passar, i passa, que un ajuntament en mans d'un dels dos grans partits independentistes veti un artista que havia estat programat per un equip municipal situat en l'esfera de l'altre gran partit independentista. Un artista que gosa anar per la vida sense casar-se amb unes sigles precises. Ganivetades que van i venen, en silenci i a la foscor. "Unitat!". I disculpeu si trobeu que aquest apunt "reforça el marc mental de l'enemic".

És la misèria moral que encara rau sota els intents de vertebració d'aquest país, la jugada petita, l'alè de la tribu. Gent que no ha entès que la cultura ha d'estar per damunt de les batalles campals entre els partits, i comissaris polítics que no s'han adonat que aquell artista que ha vetat serà immortal mentre que a ell el vent se l'endurà més d'hora que tard.