En un recent col·laboració en aquest mitjà pronosticava que Isabel Ayuso acabarà liderant formalment les dretes espanyoles amb un perfil expressament ultradretà (o radicalment “neocon”). Només és qüestió de temps. I plantejava la següent disjuntiva: davant d’aquesta perspectiva, què ha de fer l’independentisme català? Posar-se de perfil i fer veure que tot això no té res a veure amb la societat catalana i les seves aspiracions democràtiques? (...) Decidir, amb desdeny que “és un tema espanyol”, o actuar de forma conseqüent com l’oposició més frontal per instint de supervivència i convicció democràtica?
 
Assajaré seguir el fil d’aquella reflexió a partir de quatre arguments. El primer, sobre la naturalesa profunda del nacionalisme espanyol hegemònic. El segon, sobre les alteracions del mapa geopolític i el nou ordre mundial emergent. El tercer, sobre la significació històrica del procés d’autodeterminació de Catalunya. I, un quart, sobre el sentit de les relacions entre el republicanisme català i les expressions democràtiques, progressistes i plurinacionals de la resta de l’Estat.
 
Pel que fa a la primera qüestió, ni les dretes hegemòniques espanyoles, ni la institució en la que millor s’han vist representades en els darrers tres segles (la monarquia de la Casa de Borbón) han acabat d’encaixar mai en una cultura democràtica autènticament homologable. Per entendre-ho només cal fer un repàs a les vicissituds de la cultura política espanyola al llarg des segles  XIX i el XX. El protagonisme polític del capitalisme agrari més reaccionari, de l’Església i de l’exèrcit constitueix la característica estructural. Però l’episodi històric que definitivament va marcar la identitat del nacionalisme espanyol a sang i a foc fou la Dictadura franquista.
 
Quatre llargues dècades en les que per primer cop els poders d’Estat tenien a la seva disposició totes les eines precises (escola, sistema judicial, espectacles de masses, mitjans de comunicació de masses...) per a donar forma acabada a una cultura popular nacionalista, uniformista i autoritària. Un règim “legalitzat” per Dwight D. Eisenhower en el context de la guerra freda. Quatre dècades en les que es va consolidar la posició d’unes elits econòmiques oligàrquiques acostumades a prosperar a l’escalf del poder polític, i en els que pren forma una tecnoestructura estatal conservadora i hipertròfica que és la base de l’actual Deep State espanyol. Uns anys que permeten imposar un fort nacionalisme a partir de la gestió autoritària i vertical de totes les formes de creació, difusió i mediació cultural. El franquisme no va ser només coerció, violència física. Tant o més important va ser l’educació sentimental basada en la violència simbòlica.
 
Només una ruptura democràtica real hauria permès capgirar el llegat del nacionalisme espanyol “formatejat” pel franquisme. Com és sabut, l’anomenada “Transició democràtica” no va comportar cap ruptura democràtica. Ni immediata, ni diferida. Per això mateix, entre el 1996 i el 2004, Aznar no va tenir massa dificultats per actualitzar i modernitzar l’imaginari del nacionalisme espanyol forjat per la Dictadura. Una actualització i modernització connectada amb els emergents corrents globals de la cultura política neocon. Per això mateix, Aznar ha estat el veritable referent polític i líder ideològic de les dretes espanyoles des dels anys 90 del segle passat fins avui. Passat el lideratge tou i vicari de Rajoy, Casado o Feijóo, Isabel Ayuso sembla predestinada a agafar el testimoni del ”líder alfa” de les dretes espanyoles. I des de la perspectiva de José María Aznar o Isabel Ayuso, Santiago Abascal i Vox no són res més que una “spin off”, una extensió, del PP.
 
Quan caducarà el lideratge precari de Feijóo? En principi, tot dependrà del resultat de les pròximes eleccions generals espanyoles. Si PP i Vox no sumen prou, el relleu de Feijóo no es farà esperar. Però encara que PP i Vox sumin, la figura d’Ayuso és la única que pot garantir un lideratge fort en la convivència i col·laboració entre Vox i el PP. La incomoditat de Feijóo davant aquest escenari ja es farà manifestament evident amb motiu de la moció de censura de Vox a Sánchez. Sigui com sigui, des de la irrupció de Vox, el decantament aznarista de la dreta espanyola és imparable. I el projecte econòmic, polític i cultural del nacionalisme espanyol que representen Aznar o Ayuso topa frontalment amb les aspiracions democràtiques de la immensa majoria de la societat catalana. Aquesta és una variable clau de l’equació política catalana.
 
Com encaixa aquest fet amb les alteracions del mapa geopolític i el nou ordre mundial emergent? La nova rivalitat econòmica i tecnològica entre els EUA i la Xina, és un dels aspectes més rellevants de l’emergència incerta i inestable d’un nou ordre mundial. Ni una geopolítica bipolar marcada per la rivalitat militar (guerra freda), ni un lideratge únic basat en la triple supremacia militar, econòmica i cultural. Anem de forma accelerada a un món multipolar de geometria variable. Un món amb molt més protagonisme d’Àsia i Àfrica. En aquest nou escenari, la UE necessita reforçar el vincle entre el progrés tecnològic i econòmic i els valors democràtics. Només d’aquesta manera es podrà cohesionar i, simultàniament  esdevenir un referent global i un actor polític autònom i rellevant en el nou esquema de relació de forces a escala internacional. Al cap i a la fi, una de les línies de tensió més fortes en l’escena  internacional és i serà la que enfronta autoritarisme i democràcia.
 
Com afecta aquest escenari internacional al procés democràtic d’autodeterminació de Catalunya? A diferència del que de forma superficial va entendre Thomas Piketty, el republicanisme català no és un moviment social impulsat per les elits. El carril central del republicanisme català és popular, mesocràtic. De fet, en el rerefons del conflicte entre el sobiranisme català i els poders d’Estat hi ha dues pugnes: d’una banda, l’antagonisme entre el reflex autoritari i centralista de les elits espanyoles i la voluntat d’autogovern de la societat catalana; i, de l’altra, la disputa per l’hegemonia ideològica i cultural entre les elits i les classes populars catalanes. I el fonament democràtic de la voluntat majoritària d’autogovern de la societat catalana reuneix les condicions per a esdevenir referent d’aprofundiment democràtic.
 
A diferència del que tàcticament repeteixen els propagandistes del PSOE, el procés independentista no s’ha tancat. Efectivament, s’ha tancat un cicle. A hores d’ara això ja ho veu pràcticament tothom. El que potser no és tant evident és que el procés d’autodeterminació ha entrat en una nova fase. A grans trets, una fase caracteritzada per tres factors: la necessitat d’impulsar, reforçar i donar continuïtat a polítiques inclusives (en clau econòmica, política i cultural); l’actualització de les reivindicacions democràtiques, pel dret a l’autodeterminació i anti-repressives;  i la intensificació de la internacionalització del conflicte.
 
Sense l’activació de la societat civil i l’activació d’aquetes tres dinàmiques, el republicanisme català no estarà en condicions de guanyar múscul polític. Tal i com s’està definint el tauler de la política espanyola, la credibilitat interna i externa del republicanisme català també depèn de saber teixir complicitats amb les expressions democràtiques, progressistes i plurinacionals de la resta de l’Estat. En aquest terreny no hi ha cap disjuntiva. Només hi ha un camí: actuar com l’oposició més frontal de les dretes espanyoles per coherència i per convicció democràtica. Però no només. També com una forma de legitimació democràtica en un escenari internacional caracteritzat per la pugna entre la voluntat d’aprofundiment democràtic i les noves formes autoritarisme.