Probablement, el tema de debat més recurrent en el si l’independentisme català en els darrers anys ha estat la qüestió de la unitat. Això no hauria de sorprendre ningú. En el nostre context democràtic, el plantejament d’un objectiu tan ambiciós com la creació d’un nou Estat requereix l’articulació d’un bloc social majoritari, cohesionat i transversal. És a dir, objectius compartits de país i dinàmiques unitàries.

El debat es desvirtua quan es confon la unitat amb l’uniformisme, o la unitat tàctica amb la unitat estratègica. O quan se simplifica amb propostes com les de les llistes electorals úniques. El debat de la unitat va molt més enllà de la discussió sobre l'oportunitat de llistes unitàries independentistes. Avui a Catalunya, quan parlem d’unitat ens estem referint a dinàmiques que funcionen com a cercles concèntrics que interactuen. En clau sobiranista i anant de fora endins, el cercle bàsic és el de la unitat civil.

Aquella unitat que és construïda al voltant de valors compartits que fan possible la convivència. Valors de caràcter democràtic que incorporen el respecte a la diversitat i la pluralitat. I també patrimonis lingüístics i culturals compartits amb alta capacitat d’identificació. Aquesta unitat civil va molt més enllà de l’independentisme estricte, però està en la base de totes les dinàmiques polítiques unitàries imaginables. I fa la impressió que els adversaris del sobiranisme ho tenen més clar que no pas els mateixos sobiranistes. De fet, ho han expressat amb tota claredat.

El mateix Aznar, el líder més destacat del nacionalisme espanyol, ho va dir de manera ben directa: "Antes se romperá Cataluña que España". La mateixa creació de Ciutadans es va pensar amb aquesta lògica. Es tractava de trencar la unitat civil de la societat catalana, esberlant el pacte lingüístic forjat a finals del 70 i començaments dels 80 del segle passat.

El cicle polític 2012-2017 va mostrar que a manca de propostes, l’unionisme domèstic només tenia una via argumental: insistir en la fractura social que estava provocant l’independentisme. És cert que l’independentisme català va menystenir la inquietud que la perspectiva d'una ruptura democràtica amb el Regne d’Espanya provocava en una part important de la ciutadania. Però també és veritat que l’únic recurs retòric del nacionalisme espanyol va ser provocar la polarització alimentant les pors.

La por als trencaments emocionals, la por a la pèrdua de les pensions o la por a imaginàries imposicions de l’independentisme. Arribats a aquest punt, treballar per reforçar la unitat civil catalana seria indispensable encara que només fos per una raó: per refer i actualitzar un pacte de llengües que pugui garantir l’existència del català com a llengua comuna i vehicular a Catalunya. El darrer informe de la Plataforma per la Llengua no permet amagar més el cap sota l'ala.

En els darrers quinze anys la llengua catalana ha experimentat un retrocés social lent però continuat i, de moment, imparable. Evidentment, no hi ha relació causa-efecte, però en els anys en els quals el sobiranisme català ha esdevingut el tronc central de la política catalana, la llengua ha perdut presència social després de 25 anys de normalització.

Però la llengua no és l’únic motiu pel qual cal recompondre i reforçar la unitat civil catalana. Sense aquest reforçament de les complicitats civils no serà possible assolir cap objectiu col·lectiu ambiciós. Tampoc la República catalana. Quins acords transversals podrien fonamentar aquesta unitat civil renovada. Com a mínim, quatre:

1. El consens sobre el fet que no hi pot haver cap sortida al conflicte entre el sobiranisme català i els poders d’estat que no es sustenti en l’expressió lliure i democràtica de la societat catalana. Aquesta és, per altra banda, la garantia per al “consentiment dels perdedors”. És a dir, la garantia de l’acceptació per part de tothom dels resultats de l’exercici d’autodeterminació.

2. El pacte per un nou contracte social que garanteixi el reforçament dels serveis públics essencials (educació, sanitat, cultura, xarxes socials...), l’actualització del model econòmic i la transició ecològica.

3. Un acord de laïcitat que respecti i valori la diversitat i la pluralitat de la societat catalana com un dels seus principals actius. Un acord basat en la reciprocitat de drets i deures.

4. Un nou pacte de llengües basat a actualitzar el diagnòstic lingüístic en el context de les comunicacions electròniques globals. Un pacte que garanteixi l’extraordinària riquesa lingüística de la societat catalana, i que permeti definir polítiques que garanteixin l’extensió de l’ús social del català entesa com a llengua comuna i vehicular.

Ara mateix i en els pròxims anys, aquest tipus d’unitat és la que té i tindrà més valor estratègic a Catalunya. El capital polític més important.