S’ha abusat tant de la idea de les llistes unitàries que és molt difícil tenir un debat serè sobre la seva conveniència fugint de les idees preconcebudes de cadascú. Massa sovint, la insistència per les llistes unitàries només era una arma de pressió del món convergent per dissimular possibles fracassos electorals i evitar així el creixement d’ERC, que fins ara -i amb més o menys recança- sempre s’ha deixat arrossegar per aquesta dinàmica. 

La unitat, per si sola, té més inconvenients que avantatges. Ho hem vist aquests darrers anys, en què allò de "hem d’anar tots junts", sumat al "és normal que hi hagi coses que no ens expliquin" han promogut una fe cega que no es podia criticar sense ser titllat de traïdor. La unitat era l'altar on se sacrificava qualsevol veu dissident. Sense poder parlar d’estratègia ("hem d’estar units i confiar en els nostres representats"), el debat públic quedava relegat al folklore i al cofoisme. I així anàvem omplint els carrers de manifestació en manifestació, sense fiscalitzar els nostres governants.

Les primàries proposades per Jordi Graupera i que ja compten amb més de 32.000 signatures i 700 voluntaris miren de resoldre aquests defectes de la unitat i conservar-ne només la part bona, que en el cas de les eleccions municipals a Barcelona no és altra que l’oportunitat real de governar la ciutat. A diferència del que passa en d’altres eleccions, la llista més votada governa si no hi ha una majoria de regidors escollits que es posi d’acord per a governar. Ara per ara, sembla evident que la suma d’ERC i PDecat no obtindria una majoria al consistori. Però una llista que aplegués els dos partits sí que podria ser la més votada i, a falta d’una majoria –sembla difícil que Ada Colau pugui pactar amb ningú-, una llista independentista podria governar Barcelona.

En unes primàries, la llista electoral que en resulta ve determinada pel suport real de cada candidat entre la ciutadania, i no pels jocs de favors i obediències que operen dins dels partits. El rendiment de comptes és l’origen de la llista, i no un bonic concepte que s’ha d’intentar encaixar. En una llista sorgida d’unes primàries, la transversalitat és real i les veus són tan diverses com la base que les ha promogut amb el seu vot. La unitat és merament instrumental per guanyar les eleccions sense renunciar a la pluralitat, que fa el moviment independentista més fort i que en un procés de primàries es manifestarà amb tota la seva brillantor en diversos debats públics que hauran d’abordar tots els temes de ciutat. Unes primàries per triar una llista independentista i no haver de parlar d'independentisme, on la nostra cultura política sigui sacsejada per treure el millor de cadascú.