Encetem la tercera setmana d'estat d'alarma amb pràcticament tot el sistema universitari català oferint bona part de la seva docència oral de forma virtual. Ni l'arribada del 4G, ni les minvades perspectives que presentaven les últimes dades de presencialitat a les aules han aconseguit allò que aquesta inusitada pandèmia mundial ha desencadenat: la plena digitalització de la docència universitària. Malgrat que, malauradament, no l'han portada les circumstàncies que desitjaríem ni, segurament, ha vingut per quedar-s'hi, la docència virtual ja és una realitat a les nostres facultats. Bé. No tot son males notícies.

Més enllà d'aquesta ocurrència, convé ara que la comunitat universitària es prepari pel veritable repte que haurà d'enfrontar. Més d'hora que tard, quan deixem enrere la pandèmia, serà el moment de bregar amb les seves devastadores conseqüències. Desconeixent encara la magnitud de la recessió econòmica que patirem, és previsible que una part de l'estudiantat i les seves famílies quedin en una posició complicada. Per tal de minimitzar els danys, seria bo que el Govern i els equips de direcció de les universitats prenguessin en consideració les següents mesures.

Primerament, cal plantejar-se seriosament la necessitat d'establir una opció de moratòria en el pagament de les matrícules corresponents al curs acadèmic vinent. La primera prioritat és evitar que cap estudiant perdi un curs degut a la crisi econòmica. La societat no es pot permetre, en cap dels casos, deixar a la intempèrie el seu talent potencial. Fer-ho seria una decisió ètica vergonyant i una nefasta notícia pel futur econòmic del país.

Per tant, en la mateixa línia, s'hauria d'ampliar el fons de beques d'AGAUR incorporant, en alguns casos, ajudes a les despeses de subsistència més enllà de les destinades a la matrícula. La recessió arrasarà l'economia de moltes famílies de tal forma que ja no bastarà amb la simple subvenció dels crèdits acadèmics. El cost d'oportunitat de tenir un fill estudiant augmentarà i la concessió de subsidis vitals per a aquests es farà necessària.

Per acabar, és imperatiu que les universitats responguin a la situació amb flexibilitat. En algunes universitats, els estudiants no poden compaginar estudi i treball sense veure's afectats d'alguna forma, ja sigui a costa d'endarrerir la durada del grau o rebaixant les expectatives del seu expedient acadèmic. En funció de la magnitud de la tragèdia que universitats com la UPF persisteixin amb el vell principi rector de dedicació a l'estudi a temps complet semblarà una cínica fantasia.