Quan els nord-americans van plantejar la conquesta de l'espai, a mitjans del segle XX, van invertir també en el camp de la psicologia experimental per garantir l'èxit de les seves missions. Una de les seves obsessions era esbrinar si els astronautes podien desenvolupar la síndrome del solipsisme. Aquest trastorn, hipotètic, consistiria en què els viatgers espacials podrien perdre la noció de la realitat quan s'allunyessin de la Terra en aïllament durant llargs períodes de temps i creurien, erròniament, que el món exterior podria ser fruit de la seva imaginació.

Amb l’arribada de la Intel·ligència Artificial generativa, la Universitat pública -on tinc el privilegi de servir com a professor associat- corre el risc de caure en aquest estat de solipsisme. La institució més sagrada del coneixement no pot actuar com si els avenços socials i tecnològics de l'exterior fossin meres conjectures imaginàries com, malauradament, ha fet altres voltes. Per sort, el nou elefant a l’habitació és massa gran com per ignorar-lo.

Les últimes setmanes, assisteixo a una inusual activitat als xats que comparteixo amb col·legues professors, departaments universitaris i xarxes internacionals de docents. Es comparteixen articles apareguts en mitjans de comunicació, s'expressen opinions de temor i altres es mostren descaradament tecnooptimistes al més pur estil elonmuskià -“la tecnologia salvarà la Terra”-. I jo el que em pregunto és si gràcies a la Intel·ligència Artificial (IA), per fi es produirà el gran canvi que fa anys que es posterga.

La Universitat -i en especial els departaments d'Humanitats i Ciències Socials- fa dècades que afronta un problema que s'aguditza cada any que passa: els alumnes saben que poden superar bona part de la carrera sense llegir un sol llibre -els resums extrets de Google són suficients-; sense veure una sola pel·lícula completa -prefereixen les seqüències de Youtube-; i utilitzant l'eina més disruptiva que ens ha donat l'ofimàtica: el Copy&Paste, l'origen del qual data del 1974 i que, per si mateix, hauria d'haver sacsejat tot el sistema d'avaluació de totes les universitats del món. Però no ho va fer.

Quan els docents es pregunten ara com podran detectar si un treball és humà o realitzat per una màquina, jo em pregunto quina importància té, si fins ara no hem posat remei al veritable problema que és demanar a l’alumnat tasques que ja han estat realitzades un milió de vegades per altres persones i que estan disponibles sense cost a internet. En aquest context, cal ser molt romàntic -o molt estúpid- per caure a la temptació d’intentar ser creatiu i expressar idees pròpies. Demanar avui als estudiants de carreres humanístiques que no copiïn o que no facin servir la Intel·ligència Artificial és com demanar als enginyers que no usin calculadores elementals. Un contrasentit.

El que és urgent és recuperar velles i denostades habilitats humanes com l'argumentació, la retòrica i l'oralitat perquè el sistema actual ja mostra algunes conseqüències desoladores. Sense ànim de generalitzar, qualsevol docent sap que avui un nombre significatiu d’alumnes que recorren els seus cursos amb prou feines balbucegen quan hi han de participar. No són pocs els estudiants que surten a la palestra i necessiten llegir tot el que diran del seu telèfon mòbil -perquè, en realitat, no han escrit ells mateixos res del que recitaran-. I bona part és incapaç de redactar amb dignitat un assaig elemental sobre un tema ordinari. En aquest caldo de cultiu, és fàcil que la Intel·ligència Artificial sigui la solució més eficient per als alumnes que volen superar un grau.

Però no és culpa seva. Si no es prenen mesures per rehumanitzar els estudis, només podem aspirar a generar màquines d'aprovar problemes mal plantejats i fàcils de resoldre amb la tecnologia disponible que passaran per les aules sense pena ni glòria, però quan surtin maleiran amb raó tots els seus docents i ens anomenaran ineptes -també amb raó- per no haver-los exigit que pensin. Més que estudiants, estarem fabricant espectres a imatge i semblança d’un sistema universitari excessivament burocratitzat i injustament infradotat pressupostàriament.

Així, la Intel·ligència Artificial pot salvar la Universitat. Però no ho farà -almenys inicialment- perquè tingui el potencial de desfermar la productivitat dels alumnes o dels professors i investigadors que pul·lulen pel formiguer universitari. Ho farà perquè la seva irrupció com a eina d'ús general desmantella definitivament un sistema que sovint mira cap a un altre costat quan hi ha canvis socials i tecnològics importants i que ara té la necessitat de reinventar-se.