Els humans sempre hem volgut ser immortals. Ens sabem finits però voldríem ser infinits. L'objectiu dels avenços socials sempre ha estat viure més i viure millor. Hem aconseguit viure més. Els sistemes de protecció de la salut, la nostra alimentació i el confort dels nostres habitatges han permès augmentar l'esperança de vida. Avui és habitual veure persones de més de noranta anys que ja tenen els seus fills gaudint de la jubilació.

Objectiu positiu. Vivim més i la medicina ens repara moltes dolències que abans deterioraven la vida dels avis del nostre record llunyà. Els sistemes de protecció social necessiten, però, d'aportacions a les arques públiques per a ser sostenibles. En els discursos, declaracions i minuts de silenci que sovintegen aquests dies arran de la configuració de la pitjor manera possible d'una gran coalició que permet a l'Estat Espanyol dotar-se d'un govern incapaç de trobar solucions als greus problemes que les societats del sud d'Europa i Espanya, i Catalunya en particular, tenen plantejats des de fa molt temps.

Totes les formacions polítiques parlaran, segurament, d'ensenyament i sanitat, però cap de sistemes educatius i sanitaris. Políticament, els conceptes educació o sanitat són irrellevants. El que importa és com s'organitzen col·lectivament els sistemes, perquè la inquietud per aprendre esdevingui acumulació i aplicació de coneixements; com els avenços tecnològics i les noves habilitats dels professionals de la medicina esdevenen útils per a conferir un sentiment de vida col·lectiva més enllà de les xifres, i – evidentment- com garantir el pagament d'unes pensions que permetin gaudir de la jubilació.

No ens podem conformar afirmant que envelleix la societat; senzillament vivim més i millor a determinades edats infreqüents fa unes dècades, però no s'incorporen joves a la imprescindible funció d'omplir la caixa comuna, les arques públiques. Els nois de 16 anys són la meitat dels adults que en tenen quaranta i els que aconsegueixen treballar ho fan amb sous miserables.

En el futur, anirem a buscar matèries primeres a l'espai i encara no hem començat a imaginar el que faran per nosaltres tots els avenços que semblen intangibles perquè no sabem veure, i sovint no entenem, com arriben fins als nostres dispositius informàtics de tota mena. Això ho faran les generacions que ara cursen els primers anys de l'ESO. Els hem de fer enginyers aeronàutics o coses encara més complexes que avui no podem imaginar.

Però les nostres escoles es buiden d'alumnes i recursos. No hi ha nens ni nenes, perquè les dones hem declarat una vaga per protestar pel discurs buit de la igualtat i la prosperitat. Hem declarat una vaga d'úters i no l'aturarem fins que tenir fills no suposi enfrontar-se en solitari a una triple jornada compensada pels poders públics discutint- nos una plaça d'escola bressol, una ajuda puntual pírrica, una discriminació laboral consentida.

A Suècia, cada dues persones en edat fèrtil es reprodueixen en dues més. Tant a Catalunya com a Espanya, només es reprodueixen en 1,2. Quan aquest estat escandinau va adonar-se de la davallada de la fertilitat, va estructurar un conjunt de serveis que donaven feina a milers de dones aturades i feien joiosa i fàcil la tasca de tenir un fill; per això les sueques repeteixen i nosaltres, no.

Escric amb el record de dues converses en un breu viatge en tren. Una primera conversa amb una dona jove, que l'activitat laboral li agrada, que viu en parella estable i malgrat això no s'atreveix a endinsar-se en l'aventura de la maternitat per por a perdre la feina. Una altra dona jove, trista, m'ha preguntat la meva opinió sobre els serveis d'interrupció d'un embaràs; no té feina i els sistemes de protecció social han retornat al plantejament paternalista i caritatiu de fa mig segle.

La vaga d'úters continuarà i els que no han fet polítiques feministes per convicció les hauran de fer per obligació perquè estan davant la vaga més important de la història.