La irrupció de noves forces polítiques en el vell mapa de partits ha vingut acompanyada d’un debat sobre la conveniència de realitzar una nova política. A favor d’aquesta idea s’ha posicionat bona part de l’opinió publicada, els (malanomenats) líders dels partits que prometen practicar-la, i fins i tot els arquitectes dels discursos reconstruïts en les velles formacions.

Al darrere de l’expressió s’amaga la constatació òbvia d’un cansament social entorn els vells actors, les velles sigles, els partits de govern (és a dir, els que, justament per això, acumulen probabilitats de corrupció i d’abnegada dedicació al regiment de la cosa pública, tantes com variades són les realitats de la naturalesa humana), tot barrejat amb l’angoixa d’un temps econòmicament incert i la intuïció que un cicle polític està acabant-se, i no precisament de la millor manera.

Tanmateix, aquesta aposta general per la “nova política” amaga dues falles, una sistèmica; l’altra, específica d’un bàndol de l’espectre ideològic; aquesta última la pateixen els partits liberal-conservadors, en haver acceptat amb estranya convicció la passió per la novetat dels partits d’esquerra, que entenen que pel sol fet de ser nova la política serà bona, malgrat la saviesa de la màxima de Burke: quan una cosa funciona és millor no tocar-la.

Pel que fa a la falla sistèmica, l’expressió “nova política” o està buida de contingut o refereix continguts contradictoris total o parcialment. És nova política prohibir les donacions privades als partits polítics, abocant-los tots a la letal menjadora pública que ja ha ferit de mort la cultura, els sindicats i bona part de les iniciatives ciutadanes? Això és el que proposa Podemos. És nova política les llistes obertes a les eleccions, ja practicades sense èxit a Itàlia, o la crítica sense contingut ideològic que sí que ha triomfat a Itàlia de la ma d’un còmic? Això és el que proposa C’s. És nova política tenir pressa, sense preguntar-se si amb la pressa potser uns guanyaran escons, però tothom correm el risc de perdre el tren de la Història? Això ens ho proposa Esquerra. És nova política recolzar moviments cívics que enganyen la ciutadania amb promeses que van contra els propis interessos de la gent (com a dacions en pagament que faran les hipoteques impossibles a curt i mig termini, o ocupacions d’immobles insofribles per al veïnat)? Això és el que està fent Iniciativa.

Tots aquests partits tenen en comú, i és legítim, però no és nova política, exercir pressió sobre les forces que han tingut responsabilitats de govern a Catalunya, algunes d’aquelles oblidant que han ocupat de forma poc gloriosa conselleries; se’ls critica el seu possibilisme, manifestació externa d’una obvietat, i és que estan integrades per la gent que encara és majoria: els que encara tenim alguna cosa a perdre; que volem que les transformacions es facin amb ordre, amb seny i amb respecte, que és el mateix que hem demanat a l’escola que ensenyin a la nostra canalla. Per a qui no identifica necessàriament nou amb bo, la bona política consisteix en mantenir-se dempeus quan tots els vents circulen en sentit contrari, en no fer demagògia, malgrat la temptació de sumar-se al corrent, en mantenir l’orella parada per si la gent a qui es serveix canvia, en entomar sense por els canvis demanats quan la demanda no afecta els principis ètics fonamentals, i en combatre amb prudència la temeritat de qui sense arriscar res i sempre des de la barrera, demana i quasi bé mai agraeix o recorda, sobre tot si hi ha derrotes, orfes sempre de tots els pares que sempre envolten les victòries.

La tensió no es troba entre la vella i la nova política. Sols hi ha una opció: fer-ne de bona.