Observo persones intel·ligents i respectables que demanen als partits que prestin atenció a la veu del carrer i que facin el favor d’investir d’una vegada Carles Puigdemont com a president i d’aplaudir de passada aquests xicots autoanomenats Comitès de Defensa de la República quan procedeixen a tallar l’autopista AP-7. Som en un moment políticament fascinant, però potser no estaria fora de lloc mirar de distingir els esforços que porten a alguna banda dels que són no només estèrils sinó trets al peu. El poble, el carrer… De què estem parlant exactament?

L’independentisme sembla especialista en confondre una part amb el tot, i de la mateixa manera que es va pensar (alguns encara s’ho pensen) que una manifestació era un país, ara corre el perill de tornar-hi i de pensar-se que, dins de la seva gent, els qui més alcen la veu i més es fan notar són els qui representen el conjunt dels partidaris d’una república catalana. A la manifestació de diumenge passat a Barcelona, la més important d’aquests dies, el clam que més se sentia era, efectivament, el de “Puigdemont, president”. Hi havia unes 55.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. Una concentració important, sobretot perquè va ser gairebé improvisada. Però bé, a les eleccions de 21-D, la suma de vots de Junts per Catalunya, ERC i la CUP al municipi de Barcelona va ser de 419.185 paperetes, és a dir que hi deu haver uns 364.000 votants independentistes barcelonins (ja no hi compto els de l’àrea metropolitana) que no van cridar pas aquest eslògan i que no sabem què en deuen pensar.

M’he passat cinc anys discutint amb els qui ficaven l’independentisme en el sac dels populismes europeus i es quedaven tan amples, però hem arribat a un punt en què alguns aspectes de la realitat semblen posar a prova les meves benintencionades al·legacions. Penso, per exemple, en Gabriel Rufián quan l’altra nit a 8TV deia que li agradaria que la república catalana s’assemblés més a un CDR que a una aula d’ESADE. Per poc m’agafa un cobriment, Gabriel. I m’imagino els partits independentistes, en particular ERC i el PDECat (si que encara existeix), mirant de prendre decisions i tremolant de por per la reacció de determinats agitadors a Twitter.

Al capdavall, és això el que queda del procés? ¿Un nucli minoritari i sobreexcitat que dispara contra tot allò que es mou i que mira de condicionar l’agenda institucional? No, seria injust fer-ne aquest retrat. El somni de la república (això és el que és, ara per ara) és digne i se sustenta en un argumentari intel·lectualment aclaparador. Continua sent el meu, per si algú en té cap dubte. Però potser amb un daltabaix, el del 27 d’octubre, ja en tenim prou en aquests moments, i els precedents em fan desconfiar d’uns representants polítics que puguin prendre decisions transcendents per una lectura esbiaixada d’això que en diuen la veu del carrer. Ja no seria el primer cop.