En portes de les europees, la setmana ens ha fet parlar d’Europa. Una setmana plena de santedat, en la que no han deixat de sortir de nou les amenaces i els dimonis sobre un debat que mira de ser escrupolós. És el cas dels informes del Consell Assessor per la Transició Nacional, que per bé que parlin de les diferents possibilitats, quatre en plantejava respecte d’Europa, inclosa la possibilitat de quedar-ne fora, ja hi ha qui dient que el CATN és part i per tant treballa malament. És clar que aquí tothom és part. Ens hem afartat de veure i sentir amenaces, començant pel propi Durao Barrosso i d’altres portaveus de la Comissió, que cauen en la pròpia contradicció de dir que fins que no es produeixi el fet, no es poden pronunciar, per dir tot seguit que llavors els Tractats es deixarien d’aplicar en un nou Estat membre. Es deixarien d’aplicar a Catalunya cas, que agafés la porta de sortida d’Espanya. Però tot depèn de amb quines ulleres es miri, si amb les unionistes, o amb les sobiranistes. Es dona el cas curiós, i divertit que el possible vet espanyol a l’ingrés de Catalunya a la UE, acabaria suposant de fet el reconeixement de Catalunya com a nou ens, com a nou estat.

D’aquí que per sortir de dubtes, el Govern li demana a Rajoy que plantegi seriosament la qüestió a la Comissió, per saber quin dictamen farien. A falta del dictamen els discursos que arriben de la galàxia comunitària passen o bé per agafar el discurs Margallo, que la Constitució espanyola no permet la secessió, o també les veus que diuen que s’ha de deixar votar, o en tot cas que es dialogui, que es parli d’una vegada per totes. S’ha de dir que els diners del ministeri d’afers exteriors han  acabat fent la seva feina, la de la diplomàcia catalana és més difícil que la veiem. D’entrada perquè han de treballar amb menys recursos, i patint la pressió i els obstacles de la xarxa diplomàtica espanyola, que torpedinen qualsevol intent de fer sentir la veu de la Generalitat, la veu dels grups majoritaris al Parlament en pro de la consulta.

Europa que té molts fronts ha agafat consciència de les aspiracions catalanes. Caldrà veure en què es transforma  quan es puguin parlar de fets, passar per unes urnes, més enllà de les intencions. I això serà quan ja hàgim passat les eleccions europees, serà aleshores quan Rubalcaba presentarà la seva proposta federal alemanya com font d’inspiració. Serà aleshores quan floriran les terceres vies. Serà aleshores quan passat el 25 de maig Mariano Rajoy seguirà sense anar més enllà de l'illa de Robinson i el seu marc constitucional.