L'Estat espanyol no vol que votem el nostre futur polític. No ho tolera de cap manera. Com tampoc no ho toleren els catalans d'adscripció nacional espanyola aplegats a l'entorn de PP, C's, UPyD, Vox, Societat Civil Catalana... I aquests són els catalans "bons" per als quals governa Mariano Rajoy. Estan enrocats i han guanyat la partida de la consulta. Qui no tingui clara aquesta premissa, no pot analitzar què passa actualment a Catalunya.

Per esquivar aquest veto, Artur Mas s'ha empescat un butifarrèndum. Sí, diguem-ho clar. Un butifarrèndum. Però un butifarrèndum forçat per la posició espanyola, i que els ciutadans podrem convertir en una gran demostració de força. En l'última gran demostració de força abans de fer el que cal fer. Mas no ha fet "el" pas definitiu, però sí que s'ha empescat "un" pas que pot ser determinant. La CUP ho va dir molt clar ahir: "L'únic referèndum jurídicament vàlid seria un que comptés amb l'aprovació del govern espanyol." Ergo, la consulta suspesa tenia la mateixa validesa que el butifarrèndum.

Continuar insistint en la via de la consulta suspesa pel TC era suïcida, doncs. I amb el risc evident que trontollessin les institucions catalanes. Els hiperventilats es queixen que encara no ha arribat cap requeriment judicial contra Mas. D'acord. Però possiblement és que no cal que arribi. No ens interessen ni un president Mas emmanillat ni un futur president Junqueras sense les competències d'Interior.

La nova jugada és brillant. Tot apuntava a que l'estratègia del "frontó" abocaria els partits independentistes catalans a un bloqueig polític total, a una crisi i a unes noves eleccions -després de les quals vindria la famosa Declaració Unilateral d'Independència (DUI) en cas de majoria independentista en unes futures eleccions. Però no. El clímax s'allarga uns dies. Uns mesos. I, mentrestant, l'independentisme va sumant suports.

Si el 9-N és un èxit de participació, i les butifaurnes sumen dos milions de vots independentistes..., qui dubta que tot plegat serà un missatge polític de primer nivell? Mas munta un nou happening, i la CUP i ERC ja han dit que s'hi sumen. Remugant, però s'hi sumen. I si l'Estat també suspèn aquest "nou 9-N"? Doncs tres quarts del mateix. Potser millor, fins i tot.

Ja hi haurà temps per a les eleccions plebiscitàries -amb llista única o no, això ja ho valorarem més endavant. De fet, el ministre espanyol d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, fa temps que ho té diagnosticat: l'única via per la qual Catalunya té una opció d'independitzar-se és la DUI. I a veure qui suma més suports internacionals, si Madrid o Barcelona. I alguna cosa en sap, de política internacional. Com també en sap Ernest Urtasun, diplomàtic de carrera. I d'aquí el desmarcatge ecosocialista. Això va de debò, veuen. 

I quines seran aquestes eleccions que desembocaran en una DUI? Atès que la maquinària municipalista ja comença a escalfar motors, descarto que aquí passi res entre ara i el maig vinent. Les municipals ens donaran una foto precisa de l'estat d'ànim del país. Si Mas se'n surt amb aquest "nou 9-N", conservarà els seus feus. I si ERC continua actuant com fins ara, té a l'abast repetir els resultats excel·lents de les europees. Algú dubta que el procés independentista serà més fàcil de dur a terme si Terrassa, Sabadell i Rubí estan a mans de forces independentistes?

Aquestes municipals també seran una oportunitat d'or per discernir què vol CDC i què vol UDC. Si els primers desitgen la independència i els segons, no (o, almenys, la seva cúpula dirigent), les municipals seran l'ocasió ideal per partir peres i mesurar forces. Josep Antoni Duran i Lleida serà capaç de formar 900 llistes municipalistes? Fa anys, un alt dirigent de CDC em deia: "Com li explico a la tieta que partim peres amb en Duran? O hi ha una resposta clara, o el nostre electorat no ho entendrà." Més clar que ara, aquesta resposta no hi serà. Duran vol continuar a Espanya. En Mas, no.

Passem, doncs, les municipals del 2015. Si l'anàlisi eufòrica del sobiranisme és certa, ERC, CDC, CUP, NECat i tutti quanti aniran de pujada, i passaran a controlar bona part dels consistoris quantitativament rellevants. I s'afermaran a la Diputació de Barcelona, la institució clau.

I ens plantem al juny/juliol. Que, pel que queda, és el mateix que dir que ens plantem al setembre de 2015. És a dir, en plena campanya per a les eleccions espanyoles de final d'any.
 
Artur Mas ha dit en més d'una ocasió que vol acabar la legislatura. És a dir, vol allargar fins al 2016. Amb una ERC enfortida municipalment, possiblement podrà aconseguir-ho. Ignoro si calcula convocar les eleccions plebiscitàries fent-les coincidir amb les espanyoles, o bé mesos després. Personalment, tindria més gràcia que tot plegat fos el mateix dia. La famosa "doble urna" amb què somien segons quins tertulians.

En qualsevol cas, haurem superat tot un cicle electoral marcat per la pulsió independentista. Una pseudo-consulta i en diferit, sí. Però "legal i acordada". Els nostres conciutadans unionistes hauran pogut votar quatre cops (ara el marcador va 1-0, en camp neutral brussel·lenc) i finalitzat aquest cicle electoral, les institucions autonòmiques catalanes estaran plenament legitimades per a secessionar-se unilateralment. 

L'independentisme entona sovint el "tenim pressa". D'acord. Però Madrid no és Londres ni Ottawa. Ens aboquen a fer-ho així? Doncs ho farem així.

Facin les seves apostes.


PD: ...tot això, és clar, si aquest 9 de novembre els independentistes no decideixen sortir al carrer i estar-s'hi fins que la situació s'acceleri encara més, és clar. Però, de revolucions, les justes. Com a mínim, de moment. És l'última carta amagada que té el catalanisme, fins i tot més enllà de la DUI.