Un col·lega amb monovolum fa tant de cas al GPS que espero que no li digui mai que es tiri per la finestra, perquè segur que ho faria, ni que no tingués ganes de suïcidar-se. Si els ulls i la raó li indiquen que és a Barcelona però el GPS li indica que és a Madrid, desconfiarà abans dels propis sentits de la vista i de l'orientació que no pas del dispositiu de navegació per satèl·lit que el vehicle porta incorporat de sèrie.

El meu filòsof de capçalera, el francès André Comte-Sponville, va explicar fa poc a Barcelona que una vegada anava d'excursió pels Alps amb un amic i es van perdre. L'amic va treure un mapa, el va comparar amb les muntanyes que veien i va sentenciar: "Aquest paisatge és fals".

Quan la realitat no encaixa amb el que n'esperàvem, tendim a creure que la realitat s'equivoca. Però la vida és la que és, no la que voldríem que fos. De res serveix aferrar-nos als mapes de paper o digitals si resulta que hem canviat de ruta per sorpresa i que avancem per camins desconeguts, per als quals no estàvem preparats.

El món no és fals, ni quan preferiríem fregar-nos els ulls i descobrir que tot plegat és un malson. La culpa és de les nostres expectatives, que massa sovint no es compleixen. Els contes de fades amb final feliç creen decepcions a cabassos. Si mai topes amb un suposat príncep blau, disfressa't de GPS i digues-li que es tiri per la finestra.