Els nous consums audiovisuals tenen des de fa en les plataformes de streaming el seu gran què. El volum de sèries, impossible de pair, estructuren el seu relat en clau addictiva, de manera que aquest estiu (cosa que no puc fer i no faig en la resta de l’any) he fet un seguit de maratons fins al punt de quedar-me endormiscat al sofà i desvetllar-me enmig d’un capítol que no havia vist ni començar i haver de rebobinar per posar-me a to.

Aquest tic seriat també esquitxa el relat periodístic, i consumim la informació com qui consumeix una sèrie de psicòpates. És el vergonyós cas que afecta el president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, que –tot i que s’havia filtrat el contrari- aquest migdia no només no ha dimitit del seu càrrec, sinó que s’ha dedicat a reforçar el seu discurs reaccionari, establint la seva veritat per damunt de les imatges del petó forçat, dient que va ser consentit, i que va ser la jugadora Hermoso qui el va sacsejar, i que fins i tot li va proposar fer-se un petó.

Un gir total, planificat per algun guionista, que fa que Rubiales encara no sàpiga a quin món viu, ni el mal que fa sostenint-se en un càrrec que ja no té. No havent plegat, la Fiscalia, i el Consell Superior d’Esports faran la seva feina. Mentre la justícia determina si hi va haver consentiment i delicte, i el Consell si el cessa. I així, l’historial de “caceres” i “assassinat” que diu que pateix aquest home tindrà un final. És clar que també ha anunciat que tirarà als tribunals tots aquells que l’han criticat aquests dies, però ho haurà de fer sense el paraigua federatiu, sense el suport d’aquests assemblearis que aquest divendres han escoltat la seva disculpa pel gest barroer que va fer a la tribuna el dia de la final del mundial de futbol femení i poca cosa més. A pujar a l’autobús i cap a casa, sense cap veu crítica, ni que li demanés que plegués.

Però en aquesta vida seriada, encara tenim dos fets dignes de la millor ficció, a banda d’aquest esperpent: el final de la cúpula de Wagner, i el debat d’investidura del president del Govern espanyol. Només Putin sap ara mateix perquè va esclatar l’avió de Prigozhin, mentre tota la resta del món malpensa que és obra del seu cervell, l’eliminació de qui va gosar a fer-li un intent de cop d’estat.

Totes les històries d’espies que hem vist i l’historial d’eliminació de rivals del Kremlin ha donat resposta intuïtiva sobre la possible autoria del fatal accident. I la sèrie del Congrés no és Borgen, per bé que n’hi ha una pila de sèries de contingut polític que poden servir per anar entenent la pugna per la Moncloa. De fet, ja hi ha experiència de sessions fallides i de repeticions d’eleccions, es poden fer tants capítols com els del Paradís de les senyores, la sèrie milanesa de TV3. Afegiu-hi Trump al llistat seriat, que aquest sí que genera més de quatre temporades, i adormim-nos al sofà per veure amb quin gir ens desvetllem.