Lincoln Steffens fou un periodista d’olfacte finíssim i amb una curiositat insadollable. Fou també, sembla, un tipus difícil d’encasellar que tant simpatitzava amb els revolucionaris soviètics com admirava el feixista Benito Mussolini.  

A Steffens li va tocar viure una Amèrica marcada pel creixement econòmic i per un esclat demogràfic brutal, engreixat amb l’arribada de milions d’immigrants procedents d’arreu el món, molts d’ells sense cap qualificació professional, sorgits dels entranyes de l’Europa més remota. Així les coses, el país ràpidament va caure en mans dels aprofitats i va ser consumit per la corrupció mentre els més febles patien impotents tota mena d’abusos. Fastiguejat, el periodista va militar en les files morals dels reformers convertint-se en el muckraker per excel·lència, això és, en un d’aquells periodistes "remenadors de fems" que van proliferar per tot arreu i que tan avorrits tenia el president, Theodore Roosvelt. A la última, es tractava de salvar Amèrica de les seves pròpies tares i contradiccions a major glòria d’allò que havia de ser una democràcia modèlica.

Entre octubre de 1902 i novembre de 1903, Steffens, per encàrrec de la revista McClure’s, va viatjar per tots els Estats Units i va escriure sobre la corrupció municipal a les ciutats de St. Louis, Minneapolis, Pittsburg, Filadèlfia, Xicago i Nova York. Els articles es van aplegar en La vergonya de les ciutats. Aquelles peces, magistralment escrites, d’una ironia esmolada, no tan sols posaven en relleu l’existència d’unes elits avaricioses i les moltes deficiències del sistema sinó que, a més, demostraven que els immigrants –en especial els irlandesos- no eren els únics capaços de corrompre’s, que al capdavall els corruptes eren tant d’aquí com d’allà. El més important que va descobrir, però, és que el poble no era gens innocent, que la seva indiferència pels assumptes públics indefectiblement el convertia en un còmplice necessari del desgavell.

Steffens es deia a si mateix que era molt possible que els americans hagueren fracassat, que fossin mercenaris i egoistes i que per a ells la democràcia fos impossible i la corrupció inevitable. Alhora, però, es mostrava satisfet de que els seus articles hagueren demostrat que també eren capaços de suportar la veritat. Això, afirmava Steffens, convertia el seu llibre sobre la corrupció a les ciutats en un informe sobre el desvergonyiment, però, també de la dignitat.  

Més de cent anys després, el discurs d’aquell mucraker sobre la corrupció és encara d’una enorme vigència. Del ben segur que a Steffens no l’han llegit els centenars d’alcaldes corruptes que campen per les Espanyes, ni tampoc els dirigents del PP i de C’s que no fa massa, en nom d’un suposada regeneració política i amb l’objectiu final de repartir-se el poder, van reinventar els termes de la corrupció, els van aigualir, deformar. En el fons, no van fer cap altra cosa que repetir la cerimònia de la confusió que tan sovint ha dut a la redacció de codis ètics i de declaracions tan solemnes com inútils. La ciutadania, mentre, s’ho ha mirat tot durant aquests anys des de la barrera, amb aquella indiferència que l’ha fet fastigosament còmplice. Còmplice, és clar, dels casos Taula, Gürtel, Mercuri... també de la descaradura dels evasors fiscals, de l’electricista o del paleta que enganya als seus clients, dels clients que accepten pagar en negre sense pensar ni un segon en les conseqüències.

El jutge valencià Joaquim Bosch, un tipus seriós, d’aquells sense pèls a la llengua, així que ha vist que els partits –una vegada més- escampaven el fum de la retòrica de l’anticorrupció, els ha tret la targeta vermella. Bosch els ha dit per enèsima vegada que menys pactes i més recursos per als jutjats. Els corruptes –assegura- tenen molt més mitjans que als qui els toca enxampar-los. El jutge recorda que per increïble que pugui semblar, en l’Espanya del cas Noos, es poden distreure 6 milions procedents de les arques públiques sense que ni un modest tresorer municipal posi el crit en el cel. Ben mirat, tot és com a la vella Amèrica dels gàngsters, fins i tot a l’hora de votar, amb electorats -com denunciava Steffens- que sovint preferien els candidats desvergonyits als honestos. Tot un exemple de suïcidi civil.