Costa mantenir la racionalitat de manera completa quan es llegeixen notícies com la violació grupal a una nena d'onze anys en un centre comercial de Badalona. Els fets van passar el novembre de l'any passat, quan presumptament un grup de menors la va portar al lavabo i la va agredir. La nena hauria sortit d'allà i hauria avisat del cas a un guarda de seguretat que, en aquell moment, no li hauria fet cas en escoltar què havia passat. El cas va acabar apareixent perquè el germà de la menor es va assabentar que circulava un vídeo dels fets, circumstància que va motivar la denúncia. El còctel és tan esfereïdor que cal disseccionar-lo per no prendre més mal del necessari, tenint en compte que hi ha elements potencialment explosius.

Per començar: la prioritat absoluta, com diuen els manuals de bones pràctiques -que no sempre es respecten quan la primícia és qüestió de minuts-, és el respecte a la víctima i a la seva família. Només a partir d'aquí es poden començar a analitzar les causes i conseqüències d'uns fets que posen la pell de gallina. Per què un grup de menors, en bona mesura amb edats inferiors als 14 anys -i, per tant, inimputables a efectes judicials-, decideix violar una nena d'onze anys en un centre comercial? Què els passa pel cap? Quins són els motius que hi ha al darrere? És maldat? És un aspecte cultural intrínsec incorporat en allò que hagin pogut aprendre o veure en els respectius entorns? És una deshumanització que esborra els límits del bé i del mal? L'adrenalina de cometre un delicte flagrant? O és tot això alhora?

També hi ha un altre component, que sovint es té poc en compte, que és el mal. El mal en sentit genèric, com a concepte que intervé en determinades situacions i que, pel fet de ser aleatori, resulta difícil no només d'explicar -a vegades és, directament, impossible-, sinó també d'entendre. I el mal, per descomptat, no entén d'edats, ni d'ètnies, ni d'orígens socioeconòmics, ni de cultures, ni de fronteres. El mal existeix, el mal es fa físic, el mal apareix, i ho fa en les circumstàncies més inesperades. Hi ha vegades que les anàlisis més profundes -psicòlegs, administracions, mestres, famílies, totòlegs habituals-, sempre benintencionades i carregades d'una voluntat d'omplir de raó les tragèdies, no tenen en compte l'aparició aleatòria, pràcticament atzarosa, del mal. Un repàs a la història de la humanitat ho acredita: està plena d'episodis en els quals la resposta a un per què és impossible d'obtenir de manera racional.  

Dit això, el cert és que en aquest cas no es pot bescantar el fet que els presumptes culpables, malgrat la seva situació legal, no poden sortir impunes a tots els efectes. Afirmació que és totalment compatible amb el fet que això no els pot perseguir per tota la vida, perquè tothom té el dret a cometre errors -encara que siguin atroços-, sobretot si et queden dècades de vida per davant. "Hem de reparar aquest infant. Perquè haver una acció mal feta no l'ha de condicionar a fer-ho tota la vida", sostenia aquest dijous Ester Cabanes, directora de la DGAIA. I això vol dir actuar sobre la persona en qüestió, però també sobre el seu entorn -si cal, millorar-lo-, sobre els estudis, sobre concepcions que han de variar per no repetir els errors.

La revenja és un estat d'ànim comprensible quan es llegeixen notícies com aquesta i es pensa més amb l'estómac que amb el cap. No deixa de ser humà. És important, això sí, anar a les dades. I les dades -avançades per la SER i confirmades per Nació- indiquen que l'any passat es van obrir 1.023 expedients a menors de 14 anys per delinquir, i que un 10% d'aquests fets -és a dir, al voltant de 100- tenen a veure amb violència sexual. Una quantitat rellevant que no es pot obviar, encara més després d'un 8-M de nou massiu. La pedagogia, a mig i a llarg termini -si és que es vol propiciar un canvi cultural, com hauria de ser el cas-, sempre és més efectiva que el punitivisme estricte. Però les administracions tampoc es poden permetre el risc de semblar que no es faci res, encara que s'estigui fent, perquè hi ha casos imperatius.

I, per descomptat, no es pot atendre tot això sense parlar obertament d'educació sexual. Si el primer contacte dels més joves amb el sexe és a través de al pornografia, on proliferen de manera extraordinàriament majoritària imatges que vexen la dona o apunten a un component de submissió, la imatge que es té del sexe és esbiaixada, errònia, lesiva. I, de la mateixa manera que l'educació sexual no es pot deixar en mans de la pornografia, tampoc pot correspondre exclusivament a l'escola, malgrat que hi ha de jugar un paper decisiu. L'educació sexual, com totes les educacions, comencen a casa. I, si la casa és desestructurada, o directament inexistent, passa a ser una feina de tothom. Sense perdre de vista que de víctima només n'hi ha una i que la condescendència és mala companya de viatge per als presumptes culpables.