Els darrers dies, o, millor dit, els darrers mesos, la paraula violència forma part de moltes de les nostres converses. Una de les premisses que més es va difondre l'1-O va ser la no-violència. La resistència activa pacífica havia, i va ser, la nostra millor arma per lluitar contra violència física, simbòlica i estructural del govern espanyol. No es va voler, en cap moment, anar en contra de la trajectòria assolida durant tants anys per l'independentisme i perdre suport internacional pel fet de respondre amb violència. -Encara érem massa innocents i no sabíem que el suport internacional, com a mínim el que esperàvem, són el pares-.

Es va aconseguir. Els esforços de l'Estat opressor per demostrar que els catalans sí que van respondre amb violència no van tenir èxit. Les tendinitis de canell dels "pilonis" no van transcendir. La fotografia que es va assolir era la real: ciutadans amb les mans alçades i/o asseguts a terra rebent pals i trets per defensar el seu dret a votar. Tot bé. Molt més que bé. Exemplar. Una ciutadania que va lluitar amb el somriure com a millor arma.

Ara, a punt de fer mig any d'aquell dia, ens seguim trobant en una situació de molta violència. Per molt que els mitjans de comunicació de la caverna més fosca vulguin fer creure que divendres i diumenge les persones que es van manifestar van ser violentes, puc assegurar, perquè vaig estar tota l'estona a les manifestacions de Barcelona i he vist molts vídeos de diversos llocs, que la violència no va estar precisament a la banda dels manifestants. Al contrari, es va viure una brutalitat policial que feia temps que no veia. I consti que n'he vist de tots colors els darrers anys.

Les càrregues injustificades i desproporcionades van deixar enfadada, indignada i sense resposta moltes persones que mai no havien vist actuacions policials similars. Però això és el que porten fent els Mossos fa molts anys. Després dels atemptats de l'agost a Barcelona i, fins i tot de l'1 d'Octubre van passar a ser considerats herois nacionals. Quina por! Quin pànic em va provocar en aquell moment saber que els que van assassinar Juan Andrés Benítez, van buidar l'ull a Esther Quintana, van saquejar plaça Catalunya sense ni mirar qui pegaven, i tantes altres atrocitats han comès amagats darrere un informe que els converteix en immunes, eren considerats herois i aclamats.

I, els dirigeixi qui els dirigeixi, segueixen emprant les tàctiques de sempre. Per què, qui ha pujat, de nou, a la palestra mediàtica? Els contenidors. Sí, heu llegit bé, els contenidors que també van ocupar pàgines de diaris i minuts televisius arran del desallotjament del Banc Expropiat a Gràcia o Can Vies a Sants. Quins mitjans tenim! Uns mitjans que reprodueixen dictats i donen més importància als contenidors que a les persones i les seves reivindicacions. -Sí, malauradament encara estem així-.

No acabaré fent cap apologia de la violència, sento defraudar aquells que ho estan esperant per saltar-me al coll. Però sí que crec que hem de tenir clar, i molt, que una cosa és la violència i l'altre és la legítima defensa. Obviant la qüestió dels infiltrats i avalotadors, que em pot donar per unes quantes tesis doctorals, em sembla lògic i no reprovable que els manifestants facin servir contenidors i allò que estigui al seu abast i els serveixi per a evitar atropellaments quan s'estan fent persecucions amb furgonetes. De la mateixa manera que entenc que la gent, en un indret on la gent va a presó per voler votar, es posi una caputxa quan fa aquesta acció per evitar represàlies -hem de reconèixer que no era el mateix mostrar el somriure l'1-O que avui-. Si us plau, no permetem que ens posin un arbre que ens tapi el bosc. -Qui vulgui veure el bosc només ha d'entrar a Twitter o Facebook i mirar els vídeos de les càrregues de divendres i diumenge-.

Aquesta primavera el bon temps no acaba d'arribar però la repressió, en forma de presoners i de cops de porra d'espanyols i catalans, sí. Per això, malgrat que l'estratègia de por han desplegat, hem de ser totes al carrer exigint que ens tornin els ostatges, els drets i la llibertat. Fem florir la primavera catalana.