Tinc la sort d’haver nascut en una societat que s’acabava de deslliurar d’un dictador i la mala sort de fer-ho amb por. A finals dels anys 70, els nostres avis encara tenien ben gravada en la memòria la violència patida durant la guerra civil i els nostres pares havien après a reprimir els seus anhels de llibertat per sobreviure en la dictadura franquista.

Aquesta herència traumàtica va impedir al poble català plantar-se i va permetre la signatura d’una carta magna que negava el dret a l’autodeterminació i tallava en sec l’oportunitat que ens havia brindat la història per dir adéu a una Espanya gestada amb la força de les armes.

Durant els darrers 30 anys ser independentista ha tingut connotacions negatives fins ben entrat aquest segle. Als meus 15 anys, tot i declarar-me independentista sense complexes, podia comptar amb els dits d’una mà les persones del meu entorn que ho reconeixien en públic. Ara, en canvi, l’independentisme és tema habitual de conversa de
cafè. Hem perdut la por i ens hem adonat que la dignitat d’un poble no té preu.

El poble s’ha posat dret i ha començat a parlar, clar i català. I molts ajuntaments hem recollit la petició dels ciutadans i ens hem posat a treballar units per assolir l’objectiu comú. El 14 de desembre, 156 ajuntaments s’han reunit a Vic, deixant les seves discrepàncies polítiques, per constituir l’Associació de Municipis per la Independència. Ens hem agrupat per treballar conjuntament per l’alliberament nacional dels catalans i les catalanes. És un pas important, però cal l’adhesió de tots els pobles i ciutats de la geografia catalana perquè en un futur molt proper puguem recordar aquesta data mentre celebrem la independència brindant amb cava.

Portem molts segles d’opressió resistint. Trobo que ja és hora de passar a l’atac perquè cap paper no pot prevaldre davant la voluntat de tot un poble en moviment. La història ens torna a brindar una nova oportunitat. Potser no en tindrem cap altra... Visca la terra lliure!