Leo Messi i Novak Djokovic van néixer amb un mes i dos dies de diferència. No han necessitat penjar les botes ni la raqueta perquè se'ls consideri el millor futbolista i el millor tenista de la història, respectivament. Messi, amb 39 anys, és el màxim golejador del Mundial i continua emocionant qualsevol que tingui un mínim de bon gust o d'estima per l'esport, no només el futbol; Djokovic, amb la mateixa edat, és semifinalista de Wimbledon després d'un partit maratonià contra Felix Auger-Aliassime, que va néixer poc després que el jugador serbi complís tretze anys. Dos exemples de voracitat que s'expliquen més des del cap que des de les cames, perquè van molt més enllà del físic.
Amb Messi hi ha la sensació que, més que el futbol, el que estima és competir. Després d'anys de guanyar-ho tot al Barça -en algun moment s'hauran de demanar explicacions de per què el club, dirigit per Joan Laporta, va renunciar a cinc anys més del jugador argentí, veient el rendiment en els dos últims mundials-, ha trencat la malastrugança que el perseguia amb la selecció. De la mà de Lionel Scaloni, un entrenador discret que sap tocar les tecles adequades per armar bons equips al marge dels dibuixos tàctics, s'ha convertit en una màquina de guanyar des de la fe i des del lideratge exemplar. La comparació amb Cristiano, més que riure, ara ja fa pena.
Si el futbolista portuguès, tot gomina i múscul, apareixia en l'eliminatòria contra Espanya completament dissociat dels companys, més pendent de rematar que de jugar, Messi és una espècie de semidéu pels qui comparteixen terreny de joc amb ell. L'equip ha entès que treballar per ell és la manera més eficient d'arribar a l'èxit, i la remuntada contra Egipte només s'explica per aquesta convicció. Veure'l caure a la dreta, com quan va debutar, per trencar el partit i la defensa egípcia, va ser com un glop de nostàlgia. Fa temps que Messi només pot competir contra ell mateix, o contra Michael Jordan, o contra Muhammad Ali. Ja no queda ningú que li pugui fer ni mica d'ombra.
El llegat del futbolista argentí anirà més enllà dels números, perquè qualsevol rècord va revestit d'una transcendència especial, tant al Barça com a la seva selecció. En canvi, en Djokovic els intangibles no li són tan favorables. Aparèixer com el tercer en discòrdia durant el regnat de Roger Federer i Rafel Nadal sempre el va relegat a una posició injusta, com si fos una molèstia, un convidat incòmode. Ha superat el trauma -en el fons, només volia ser estimat- a base de números: ja té 24 Grand Slams, més que ningú, i res fa pensar que algú pugui superar-lo. La generació de Jannik Sinner i Carlos Alcaraz puja fort, però mantenir la voracitat i la constància va molt més enllà del talent.
La lliçó de Messi i Djokovic és que, talent al marge -ningú arriba tan amunt sent un negat-, hi ha un foc interior que els porta a destruir els límits. Amb alts i baixos, amb els problemes propis de l'edat -39 anys no són res, per als qui no han estat esportistes d'elit, però per qui porta més de 25 anys entrenant al màxim nivell ja és un número que convida a la jubilació-, tots dos són l'exemple de com marcar una època. I han arribat a aquell estatus en què les derrotes ja no pesen, perquè també se les han guanyat. És probable que Messi no guanyi el Mundial, i és probable que Djokovic no aixequi la copa de Wimbledon: ningú els qüestionarà, perquè l'empremta de la voracitat els pertany.