La resposta la sentència del Tribunal Suprem ha derivat en el pitjor context per al Govern i el conjunt de l'independentisme. Som en un punt que només pot acabar complaent a qui, des de Madrid, es nega a afrontar políticament el conflicte i a qui, a Catalunya, prefereix esbravar-se i canalitzar la frustració i la indignació -ben lògiques- amb aldarulls. Una violència que, massa sovint, troba en els cossos policials una resposta desproporcionada que ignora protocols i actua amb ànim d'escarmentar activistes o fer callar la premsa, a qui no volen com a testimoni de la seva actuació. Cada cop més lluny d'una policia democràtica.

Els aldarulls d'aquests dies a Barcelona i a la majoria de ciutats del país no tenen, contràriament al que afirmen mitjans més moguts per l'ànim de revenja i de disparar cap amunt que per la informació, cap cervell o dirigent institucional al darrere, no persegueixen forçar cap escenari concret. Són, simplement, una suma de malestars, amb la impugnació de la solució repressiva de l'Estat al capdavant, que es canalitzen des de l'antipolítica i la improvisació.

Perquè la política -a hores d'ara ja ningú amb un mínim d'informació i ànim de fer un relat fidedigne defensa el contrari- no ha funcionat. Els partits independentistes han estat incapaços de fer efectiva la República que el 2015 prometien en 18 mesos i, en aquests quatre anys, tampoc han aconseguit, ni amb Rajoy ni amb Sánchez - ja sigui votant mocions de censura, facilitant investidures o invocant bloquejos-, obrir el meló o ampliar les majories.

El Govern de la Generalitat està paralitzat, no respon les preguntes perquè no té les respostes i la figura del president Torra està més amortitzada que quan a Waterloo li van fer un encàrrec vicarial del qual no s'ha volgut desprendre. Sí que hi ha acord en el discurs contra la repressió, que té efectes descriptibles, i la necessitat de diàleg. Però els lideratges vells estan empresonats i amb risc d'amortització i els nous no acaben d'arribar.

I, al seu torn, la Moncloa no es mou de la perenne negativa a parlar, que amenaça de convertir-se en marca de la casa. A seure amb el Govern legítim de Catalunya -perquè ho és, agradi més o menys què diu i com Quim Torra- només hi envien el ministre de l'Interior per dir als Mossos, menys autònoms i més humiliats que mai, com han de fer la seva feina. El diàleg polític és inexistent i a l'oest poques veus el reclamen.

Pedro Sánchez, que sabia que la sentència del Suprem seria dura i de gestió difícil (així constava al seu equip d'assessors fa mesos), va preferir convocar eleccions el 10 de novembre embriagat de cobdícia electoral. I això l'agafa ara en campanya i sense cap marge davant tres dretes que competeixen en extremisme i converteixen qualsevol iniciativa de diàleg, que hauria de ser rutinària en democràcia, en una traïció imperdonable.

La CUP i altres sectors de l'independentisme eviten les "condemnes" i esperen que els aldarulls, encara que conduïts de forma anàrquica, provoquin un desbordament que mogui la roca i faci que passin coses. Era també la teoria que va dur a fer el 9-N, i els plens del 6 i el 7 de setembre, i l'1-O, i el 3-O i, finalment, el 27-O. En forma de desobediència institucional, però la intenció era la mateixa.

Passa, però, que l'Estat és infinitament més fort per aquesta via, que no té problemes en ser tan expeditiu com calgui i que parteix d'una profunda convicció que és pitjor perdre Catalunya que no pas una mala campanya d'imatge a la premsa internacional. Si Macron ha resistit a l'Elisi a les armilles grogues només amb concessions cosmètiques, Sánchez, que ara s'escudarà en què el diàleg seria una "cessió als violents", creu que pot fer com ell però a cost zero.

Així les coses, es fa difícil pensar en una sortida satisfactòria a curt termini. No hi ha solucions màgiques i cada cop que s'han promès han fracassat omplint, amb l'inestimable ajut de l'Estat i els seus aparells, el got de la frustració que ara ha vessat. És encara un gran misteri quina és la palanca (segur que hi és) a tocar per activar un diàleg que acabi en una solució pactada i democràtica, o la que obre la comporta d'una gran majoria que faci prosperar la via unilateral amb la serenor que pretén la majoria. La dels aldarulls em temo que tampoc és la palanca.