Res com la política encaixa tan al mil·límetre amb dues de les grans veritats populars, que les paraules se les endú el vent i que qui estigui lliure de pecat, tiri la primera pedra. El socialista Jaume Collboni el 27 d'abril deia això: "Respectaré la llista més votada". Jordi Martí, dels comuns el 15 de juny això altre: "Qualsevol acord que passi per la participació i l'acord amb el PP, no el farem". El president popular, Alberto Núñez Feijoo, l'1 de febrer: "Si algú no guanya les eleccions no mereix governar". El cap de l'executiu català, Pere Aragonès el 30 de maig afirmava que: "El sobiranisme i l'independentisme s'han d'entendre als ajuntaments". I el juntaire Albert Batet el 31 de maig: "Només amb unitat podrem avançar cap a la independència".

Girona i Barcelona han estat les grans excepcions de la tònica general, on quan els ha convingut, Esquerra i Junts han traït els principis de la unitat independentista que prediquen els seus dirigents. A Girona, l'entesa ha servit per desbancar els socialistes, que per un moment van tornar a acaronar el poder a la ciutat dels quatre rius. A la capital catalana, en canvi, l'acord independentista ha estat en va. El nou alcalde de Barcelona ha demostrat ser implacable en l'art de negociar entre bambolines. L'instigador de l'operació Valls de fa quatre anys, que va barrar el pas a l'alcaldia a Maragall, ha tornat a orquestrar la versió 2.0 d'aquella carambola. I Colau s'hi ha tornat a prestar. Ara, sense recompensa aparent. El gripau de Valls se'l va empassar per ser alcaldessa, el del PP, per entregar el poder a qui al llarg dels últims mesos, per no dir anys, ha estat impugnant des de dins la seva obra de govern. Tot amb l'únic argument de vetar Trias, amb qui té "models de ciutat oposats", diu. Com si amb Collboni haguessin compartit gaire més coses. Com si el de Collboni no fos un govern bussiness friendly.

Igual com va passar el 15 de juny de 2019, les cares de dissabte passat a l'Ajuntament de Barcelona eren un autèntic poema. No calien subtítols, el llenguatge corporal s'interpretava sense cap mena d'interferència. L'únic que dibuixava un somriure era el cap de llista conservador a la ciutat, Daniel Sirera. El mateix somriure sorneguer que quatre anys abans exhibia Valls. Com el pas al costat del president Mas, l'ànima convergent que encara viu a Junts, mai podrà acabar de pair la malifeta a Trias. Probablement, els ressoni per sempre la pregunta de si no hauria estat millor cedir i partir-se el govern amb el PSC. I és que entretinguts com estaven a desconfiar de l'etern rival, d'Esquerra, no van saber veure venir el punyal de Collboni.

En política, els pactes són llei de vida. I en l'actual context de fragmentació, més encara. Els cordons sanitaris s'haurien de reservar als ultres, siguin independentistes o nacionalistes espanyols. Aquí els cognoms poc importen. Intentar deixar els socialistes fora de l'equació, com en algun moment ha predicat i pretès l'independentisme, no és realista. Com cert és també que el PSC està fent l'abraçada de l'os a Junts i a Esquerra. Veurem com acaba la partida a la Diputació de Barcelona. El desenllaç serà en plena campanya de les espanyoles, un detall gens menor. En funció del 23-J, les aliances, especialment a la capital catalana, poden tornar a sorprendre. Amb només 10 regidors de 41, Collboni necessita aliats i d'opcions per triar no n'hi faltaran. Des de la sociovergència anhelada per l'empresariat i les classes benestants barcelonines, a ressuscitar de les cendres la relació amb els comuns. Cada nou capítol supera l'anterior per recaragolat. Continuarà...