Mira que ho sabem perquè el relat de tortures de la comissaria de la policia a Via Laietana de Barcelona s’ha anat recuperant de fa un cert temps. Hi ha hagut prou recerca periodística documentada per saber el pa que s’hi donava, i s’hi dona. I en aquest sentit la feina de l’Antoni Batista ha sigut fonamental, i recollida en diversos llibres, ja sigui a La carta, historia de un comisario franquista, ja sigui al més recent Memòria de la resistència antifranquista, i a múltiples articles de premsa.

Però cada vegada que en sabem nous detalls, com ara amb l’impactant llibre de la Gemma Pasqual Escrivà Torturades, Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), editat per Comanegra, ens tornem a repetir com és que hi ha fets que sembla que volem oblidar. Possiblement per l’esgarrifança, el dolor i el patiment que comporta també reconstruir la memòria amb episodis com aquests on l’Estat desplega la seva violència. I d’aquí encara el valor afegit d’aquesta feina i d’aquests testimonis recollits que han de resseguir de nou episodis que es volen tancar.

Però perquè la ferida es tanqui, ha de cauteritzar, s’ha d’obrir, hi ha de tocar l’aire. I déu-n'hi-do del mal que hi ha en aquestes explicacions, en aquestes dones, que el franquisme encara trobava que eren més fora del lloc que els homes que anaven contra el règim. I en el cas de les dones l’afegit de vexació i violència sexual s’afegeix a la violència psicològica que s’aplica als detinguts, la desorientació, desubicació, insults, amenaces, abocar-los a una finestra o fer-los jugar a la ruleta russa.

Dels testimonis de Gemma Pasqual, a Matilde li van fer la roda, on una rotllana de policies es van passant el detingut a base de puntades i cops de puny. A la Blanca Serra li van posar una bossa d’escombraries al cap mentre li pegaven a la planta del peu amb una porra; a la Núria Cadenes emmanillada pels canells al darrer, li feien la cigonya, la feien caminar ajupida amunt i avall, o a la Carme Travesset, li van fer el Santcrist o el quiròfan, li van passar una barra de ferro entre les cames i els braços emmanillats, i sostenint la barra entre dues taules, de manera que el cos quedava penjant de cap per avall. I amb els peus nus, vinga cops amb corretges o barres punxegudes.

I aquí hi ha tota mena de dones i circumstàncies, i no només de l’època de la dictadura, i la transició, el mal s’ha seguit practicant fins ara: el llibre de la Gemma inclou casos del 2019, de les manifestacions de protesta per la sentència del procés, com el de la Xènia Garcia Riera, que va patir els abusos i brutalitat policial. Les clavegueres de l’estat en la seva modalitat més física, vist que també en tenim, aquests dies, les revelacions sobre com s’actua als despatxos, ja fos amb l’Operació Catalunya a l’època Rajoy, ja sigui ara amb l’ús de Pegasus i l’espionatge als adversaris polítics, i fins i tot amb aquells amb qui es dialoga.

La Laietana està oberta en canal ara mateix amb les obres de remodelació que s’hi fan, i les altres clavegueres estan exposades i obertes, i s’hi troben despulles de l’època dels romans o vestigis de convents i capelles medievals, però el que no s’acaba de remodelar és un edifici de parets tacades de sang i de dolor. Sort que Laietana avall, ara que la Companyia Elèctrica Dharma ha narrat els seus 50 anys, en un altre llibre de Comanegra, ens recorda que al carrer Argentaria, abans Plateria, allà on hi havia el Zeleste, va ser el cau del so laietà, de la música laietana, la que anava des del Gato Pérez, o Blai Tritono, a Pau Riba, Sisa o la Dharma. Tant de bo que la nostra memòria de la Laietana pesés més per aquella efervescència que per les tortures i abusos de més amunt.