En aquests dies en què es consuma la crisi en el govern municipal de l'Alguer, molts em demanen què està succeint? És difícil entrar en els particulars de la política d'un lloc com l'Alguer. Confieu en mi, per fer-ho calen bones relacions i algunes hores passades entre els cafès del passeig marítim. L'opinió pública en una ciutat d'un illa mediterrània és una qüestió de conversacions, passejades i begudes. Allò que arriba als diaris, és un destil·lat descafeïnat de quant succeïx en un ambient en què el boca a boca és un dels mitjans més vàlids. Però, en definitiva, el que ha passat és que la "vella política" ha pogut més que un emprenedor hoteler completament nou dins de la classe dirigent local. Probablement algú el volia usar com una marioneta, i el joc s'ha revelat més complicat del que es pensava.

És difícil entendre, i explicar, aquests passatges polítics des de Barcelona estant. Malgrat a l'Alguer existeixin força diaris electrònics, és fa complicat entrar al fons de les qüestions, i sobretot fer els noms. Tots ens coneixem, el polític local i el periodista freqüentment es troben asseguts a la mateixa taula d'un bar o d'un restaurant, casi cada setmana, i no és per una entrevista. Això, vist des de Catalunya, es podria interpretar com una ocasió per facilitar el contacte entre governants i opinió pública. En realitat, en una situació com aquesta entra en acció l'autocensura.

Pel que fa la caiguda del Síndic Lubrano, que tantes esperances havia suscitat, és clarament el símptoma d'una pugna en el si de la mateixa classe política local afí a l'esquerra. Aquesta tensió entre faccions ha paralitzat la vida administrativa de la ciutat durant més d'un any, però costa veure les causes profundes. Una, sens dubte, és el descontent que Lubrano va generar en una facció del Partit Democràtic. Alguns membres d'aquesta formació no han acceptat -a més de l'èxit a les primàries de Lubrano- la voluntat del nou Síndic d'assignar encàrrecs premiant la competència (per quant possible), abandonant el criteri de promoure exclusivament "clients" i "amics". L'altra -si no m'equivoco massa- és una qüestió que ve més de lluny.

La fi de la administració del centre-dreta berlusconià, guiada per Marco Tedde entre 2002 i 2012, havia estat acompanyada per un debat encès a l'entorn del Pla Urbanístic Comunal. Aquest document serveix per gestionar el territori municipal, establint, en resum, quins terrenys són edificables i quins no. La discussió va ser llarga i aferrissada, i en realitat va començar ja fa 17 anys. Finalment, el document no va ser aprovat, deixant el territori alguerès sense una clara política de gestió. La majoria de centre-dreta no va trobar un acord, l'oposició que després va sostenir Lubrano es va formar en part en aquell debat. És probable que aquestes tensions, que toquen una corda de la societat algueresa molt important com el sector de la construcció, hagin influït en la crisi política actual. Però és força complicat desxifrar els missatges en codi, els gestos o el joc d'aparences del qual es vesteix sovint el debat polític en una ciutat mediterrània com l'Alguer.