El 1996, dues dècades després del seu ascens i caiguda fulgurants, els Sex Pistols es van reunir pel Filthy Lucre Tour, “La Gira del Lucre Repugnant”. El seu cantant, en Johnny Rotten, va declarar: “Durant anys tot Déu ha viscut de nosaltres i no hem vist ni respecte ni un duro. Potser no hauríem de pensar així però francament jo ho faig, i els vull”. Tot un exercici d’honestedat més enllà dels judicis que se’n puguin fer. Que on vull anar a parar amb això? Al Canet Rock 2014.

No faré una crítica concreta. Ja n’hi ha, i de molt bones. Tampoc diré gaire de les queixes sobre els problemes d’organització, exagerats per un públic poc avesat a anar a festivals. Les empentes i els cops són inevitables, els lavabos s’embossen al cap de tres hores i gràcies si el seu contingut no acaba escampat per terra. M’interessa més el que hi ha a darrere, el model que mou aquest tipus d’esdeveniments quan giren entorn de la nostra cultura, no només a la música. La cultura feta a Catalunya viu un gran moment tant de quantitat com de qualitat. No em mireu així, no ho sembla però us prometo que és cert. I per què no ho sembla? Perquè institucions, empreses i mitjans potencien només una part molt petita d’aquesta producció d’acord amb els seus interessos. Ui, he descobert la sopa d’all. He sortit de Twitter i he vist el món. No. És que un petit detall relacionat amb la mascarada de Canet m’ha atipat i m’ha empès a dir la meva.

A TV3 es va definir el Canet Rock 2014 com “el bo i millor de la música del nostre país”. Mireu: no. Cadascú té els seus gustos però al Canet Rock no hi havia, ni de bon tros, els millors artistes de Catalunya. Ni tan sols els millors artistes de pop. Només els més populars i que més responen a la imatge que alguns fa anys que volen crear de Catalunya, el mainstream del “nou país”. Estils, missatges i actituds molt concrets... i molt poc rockers. Perdoneu-me si cañejo una mica: hi ha coses difícils de dir sense semblar un exaltat.

Ep: el públic també és responsable. És part imprescindible de l’èxit, però li costa esforçar-se per descobrir coses noves. És en mans de qui programa, patrocina, subvenciona i publicita la cultura ser valents i no oferir-los sempre el mateix. Que no tot quedi en vendre moltes entrades i cerveses i que artistes i públic cridin “independència” alhora. Si hagués de dir els millors concerts als que he anat aquest any no ho dubtaria: la genealogia dels Zeidun que Gent Normal va muntar al CCCB i les Urimpiades de l’Estraperlo, el concert d’homenatge a l’Uri Caballero, que va morir avui fa precisament un any. Qui hi va actuar? Artistes que –Joan Colomo a banda- tenen un èxit discret, modest, que no estan acostumats a gaudir de les carícies d’institucions públiques ni d’organitzadors de grans festivals. I tampoc les busquen. Tenen seguidors fidels i el nombre de gent que forma aquesta escena realment independent és més gran del que deixa veure l’establishment de la Catalunya petiteta. I com passa amb la música, que clama al cel, passa amb la resta de la cultura.

Estils i maneres d’entendre la música per triar i remenar, d’una qualitat i creativitat indiscutiblement superiors a les de la majoria de grups que van tocar a Canet. Si haguessin sigut al cartell, s’haurien venut menys entrades? Segurament. Però als Canet Rock originals l’objectiu no era “forrar-se”, era mostrar una música amagada per un moment on semblava que no hi havia res més que els Setze Jutges... Us sona? Sortir de la zona de confort. Reinventar. En Pau Riba ho resumia el 1975:

- Creus que ajudes a la cultura catalana, tu?
- Seee.
- Fent què?
- Destruint-la.

Les aigües estancades es tornen pútrides, perfectes pel cultiu de paràsits. Els calés mouen la cultura i permeten sobreviure als artistes, però sense espai per a la innovació i la transgressió la cultura esdevé un cadàver daurat. I “no és això, companys, no és això”.