L'altre aranzel

09 de juny de 2011
En diverses ocasions s’ha fet notar la desigualtat contributiva de les diferents regions i nacions que formen part de l’Estat espanyol. Avui, com deu, vint o cinquanta anys enrere, Catalunya resulta gravada per les contribucions i impostos de l’Estat en una proporció força més altres que les altres parts del regne. I aquesta desigualtat no és cosa d’un petit tant per cent. És una desigualtat accentuadíssima. Els catalans paguem a l’Estat, no una mica més, sinó moltíssim més que els altres súbdits. A l’Assemblea de la Mancomunitat, el nostre company senyor Noguer i Comet ha parlat amb encert d’aquesta qüestió, fent servir les xifres més recents. Sobre aquestes xifres pot construir-se una sòlida argumentació catalanista. Catalunya contribueix a les despeses de l’Estat, fins i tot a aquelles que es fan contra la seva voluntat i contra el seu interès,en una proporció molt superior a la dels altres països peninsulars. I tot per a què? Doncs perquè els drets essencials de Catalunya siguin negats i sovint trepitjats pel Govern, per les autoritats i pels elements unitaristes.

Heus aquí, senyors lliurecanvistes a la madrilenya, l’altre aranzel que existeix a Espanya.  És un aranzel interior, creat en perjudici de Catalunya. Nosaltres no tenim perquè defensar totes i cadascuna de les partides de l’aranzel; però encara que fos veritat que els drets aranzelaris relatius a certes mercaderies tinguessin un caràcter de protecció excessiva a la indústria catalana, sempre resultaria que els guanys que obté catalunya de l’aranzel exterior ha de tornar-los, potser amb escreix, per obra d’aquest altre aranzel interior representat pel més gran ofec de les contribucions i impostos que pesen sobre la nostra  terra.

Això ens recorda un breu i edificant diàleg sostingut en un hotel de Madrid entre un empleat de l’Estat i un viatjant català: – Els catalans, deia l’empleat, em fan pagar molt car el vestit. – En canvi, replicà el viatjant, a vostè li paguem la major part del sou. Quan des de Madrid ens parlin de l’aranzel, cal recordar-los aquest altre aranzel que ells no tenen en compte. Amb unes quantes xifres ja n’hi ha prou per ensorrar tota l’argumentació anticatalana dels famosos lliurecanvistes a la madrilenya.”

L’article no és meu, sinó d’Antoni Rovira i Virgili. Jo m’he limitat a fer-ne la traducció al català, ja que va aparèixer a l’edició de tarda de La Publicidad, el 3 de març de... 1922! L’he trobat remenant papers per casa, preparant un llibre sobre un tema que no té res a veure amb tot això i he cregut que podria ser il·lustratiu de la nostra tristíssima situació, perquè som on érem. Han passat gairebé cent anys des de la seva publicació i cent cinquanta de l’escenari de què parla l’escriptor tarragoní. Hem acabat el segle XX tal i com vam acabar el XIX. Serem capaços d’acabar també el segle XXI com hem començat aquest? Quin poble, el nostre...