Fa molts anys, el PSOE també va rebutjar un govern de coalició. Parlo de febrer de 1936. Les terceres eleccions de la Segona República les va guanyar un conglomerat d'esquerres, el Front Popular (Front d'Esquerres a Catalunya). Encara que aquest nom té relació amb la decisió, llavors recent, de la Internacional Comunista de promoure pactes amb l'esquerra burgesa, la veritat és que a Espanya aquest front popular tenia ben poc de comunista.

Era una coalició que incloïa, per exemple, el centrisme moderat d'Unión Republicana (una escissió dels radicals de Lerroux que avui situaríem molt a prop dels dissidents de Ciutadans). Els dos partits més forts eren Izquierda Republicana, és a dir, el centre-esquerra de Manuel Azaña, i el PSOE, molt dividit entre un corrent republicà i un altre d'obrerista. A Catalunya, el partit més fort era ERC. Del total de 267 diputats que va treure el FP, els comunistes en tenien 17.

Les candidatures de l'esquerra eren conjuntes perquè, entre altres coses, el sistema electoral premiava extraordinàriament els grups majoritaris. Però no hi havia gairebé ni un programa electoral comú: es tractava, de manera general, de recuperar les mesures socials del primer període republicà –sobretot la reforma agrària- i d'alliberar els detinguts dels Fets d'Octubre de 1934.

Des del primer moment, el PSOE, més exactament, el sector obrerista, es va negar a entrar al Govern. El seu líder, Francisco Largo Caballero somniava a empènyer l'esquerra burgesa a un carreró sense sortida i fer inevitable la revolució socialista. Azaña, per tant, va haver de formar un govern només amb ministres de centre esquerra, amb el qual fer front a uns sindicats en efervescència –i a les Joventuts Socialistes- i a una dreta que havia optat majoritàriament per la conspiració per tombar el Govern per la força. La força militar, és clar.

La situació política, per bé que agitada, va estar més o menys sota control mentre Azaña va ser cap del Govern. Però al maig va passar una cosa que ho va complicar tot: la destitució del president de la República, el conservador Niceto Alcalá-Zamora. L'esquerra va utilitzar la Constitució per treure's de sobre un dirigent incòmode. El va substituir Azaña, i això va suposar, a la pràctica, la desaparició com a agent polític del dia a dia del principal líder del Front Popular; com a president de la República no tenia la capacitat operativa de què disposava al capdavant del Govern. Tot i això, des del seu nou càrrec, Azaña va provar, per segon cop, d'incorporar el PSOE al Govern: va oferir-li la presidència al seu amic Indalecio Prieto, cap de files de l'ala moderada dels socialistes. Però la baralla de Pedro Sánchez i Susana Díaz és una broma si ho comparem a la rivalitat de Prieto i Largo Caballero; aquest últim es va negar en rodó a permetre l'entrada dels socialistes a l'Executiu, amenaçant de trencar el Front Popular si això passava. El PSOE, doncs, va rebutjar per segon cop la coalició d'esquerres, per una estratègia que buscava superar i liquidar els teòrics socis naturals. Alguna cosa semblant s'ha comentat també aquests dies de 2019, més de 80 anys després.

El 1936, la decisió de negar-se a l'acord –en aquell moment, optant per quedar-se fora del Govern- va suposar que el Govern continués format només per partits republicans, i a més, amb un president, Santiago Casares Quiroga, que no tenia ni el carisma ni l'autoritat d'Azaña. La conseqüència, un Govern inestable i feble, que no va poder fer front en condicions a una conjuntura especialment complicada. Lliçons de la Història.