Aquesta ha estat la setmana de la llista de Mas, després que dimarts el president posés damunt la taula la seva proposta de llista unitària. Una proposta que ha sacsejat l’independentisme, fins avui sempre contrari a fer una única llista. És per això que ara tothom està pendent de la proposta que faci Oriol Junqueras dimarts que ve. Comprarà o farà una contraoferta? I si és així, quina serà la contraoferta republicana? La comprarà el president Mas? I la CUP, també posarà damunt la taula una altra oferta llistada?

De dimarts en dimarts, de llista en llista, tota la classe política va atabalada fent càbales i números. Les calculadores cremen i les enquestes socarrimen. I poca broma, perquè com deia el sempre recargolat François Mitterrand, en política dos i dos poden sumar cinc o poden sumar tres. És a dir, que depèn de com es faci la suma, els números poden dur a la victòria o poden dur a la derrota. Per tant, cal avaluar bé totes les possibilitats numèriques en joc.

I cal tenir molt present que als números independentistes els ha sorgit una amenaça . Si fins fa quatre dies, totes les enquestes evidenciaven una dinàmica ascendent dels números sobiranistes, amb sigles pujant i sigles baixant, però amb un resultat final sempre ascendent i hegemònic, sembla que ara aquesta dinàmica està trontollant arran de la sobtada irrupció de Podem.

Aquesta formació, nascuda just abans de les últimes eleccions europees, és a dir, fa poc més de mig any, ha entrat al taulell de joc i ho ha fet com un tro, amenaçant –enquesta rere enquesta- de provocar un autèntic terratrèmol hispànic. Un terratrèmol tan potent que ja ha començat a sacsejar la Catalunya que fins ara semblava el poblet d’Astèrix i Obèlix, totalment allunyada de les tempestes mesetàries. Alerta, doncs, amb Podem.

Ja hi ha enquestes que situen Podem com a tercera força del Parlament de Catalunya, per damunt del PSC, ICV, Ciutadans, PP i la CUP. I pujant! És a dir, que els números de la llista o llistes, podrien veure’s afectats greument per uns números que, de cop i volta i sense previ avís, han envaït totes les calculadores. I sembla força clar que els números de Podem no volen sumar amb els números independentistes, tot i que tampoc volen sumar amb els números de l’statu quo. On els comptem, doncs? Vet aquí la qüestió.

Qui són Podem? Què volen? Diuen que volen trencar amb l’statu quo, que volen canviar de sistema, però també diuen que ho volen fer a l’espanyola. Vaja, que la revolució ha de tenir pàtria i aquesta ha de ser la pàtria de la “Roja”. I és que Podem (“Podemos”) era l’eslògan que Prisa va inventar-se el 2010 per donar suport a la “Roja” en el Mundial de Sudàfrica. Casualitat? Aquell Podem de Prisa era manllevat del “Yes, we can” de Barak Obama. És a dir, que el nom dels antisistema deu l’origen, paradoxalment, als creadors del sistema, els Estats Units.

Potser és anecdòtic. O potser no. Com també pot ser anecdòtic el fet que l’eslògan “Podemos” fos coetani amb l’invent de la “Roja” per definir la selecció espanyola, quan històricament aquesta definició sempre se l’havia atribuït la selecció de futbol de Xile. De manlleu a manlleu. I ves per on, a tocar de Xile hi ha Bolívia, el país de l’Evo Morales, que és l’autor del full de ruta de Podem. Tot plegat pot ser un joc de casualitats, sense cap causalitat. O potser no. Perquè potser és precisament això el que fa por de Podem: que fa picossades aquí i allà, agafant el que més li convé de tot arreu per construir un ideari fet a mida per als moments que vivim. Un ideari que pot beure de textos bolivarians, de l’esperit de Barak Obama i, alhora, del patriotisme victoriós de la “Roja”. Un autèntic còctel explosiu que caldria tenir ben present si, fent cas a en Mtiterrand, es vol que dos i dos sumin cinc i no tres.