Sense cura no hi ha vida cridaven i cantaven sota la Sagrada Família les manifestants que omplien aquells entorns el matí de dissabte 20 de setembre. Centenars de pancartes, treballadores, mares, criatures, algunes en cadires de rodes; batucades, megàfons, cants i parlaments. El turisme ho enregistrava amb curiositat. El turisme i algun mitjà combatiu. De tele i ràdio públiques no se'n va veure cap. Ni un. Cridava l’atenció aquella absència. I va doldre. 

Sense drets no hi ha futur deia alguna de les vistoses pancartes. I els parlaments van ser contundents. La cura és imprescindible, però les condicions en què es presta són precàries tant per qui la rep, com per qui la procura, com per qui l’acompanya. I aquest no és un tema minoritari. Afecta i afectarà a totes les vides, de forma puntual o per a tota la vida, a unes vides més que altres, cert. Però a la curta o a la llarga la necessitat d’un sistema de cures digne com a servei públic bàsic afecta a tota la població.

Quan dissabte es va rodejar el temple i es va protagonitzar una asseguda al carrer es podia comprovar que érem més de 600 persones congregades. Jo també hi era. No hi vaig poder anar acompanyada del meu germà perquè el concentrador d'oxigen que necessita té una autonomia màxima insuficient per a l’estona que durava desplaçament i acció. La mobilització no sempre és fàcil. Per a moltes famílies i moltes treballadores aquell era un esforç extraordinari. Però la lluita s’ha convertit en imprescindible.

Que treballadores, usuàries i famílies (90% dones) ens unim per constituir un sector social en lluita cada cop més potent podria ser titular de portada, per com costa i per la importància que té. Acció Social Catalunya, Acció Social del Camp, Sector Social Barcelona, Precarietat Laboral Sector Discapacitat, Plataforma de Profesionales del Sector Social, Eduso TV, Els Estels Silenciats, Dignitat SIEs, Municipalitzem, As. de Cuidadors Familiars, SinMaDif (Sindicat de mares i germanes en la diversitat Funcional) i Plataforma SAD Catalunya… cada cop més convocants.

En comprovar el buit que feien els mitjans públics convocats, algú preguntava: tanta por fem que ens volen silenciar? Una reflexió oportuna si tenim en compte que justament aviat hi haurà una convocatòria de protesta per les represàlies contra un treballador de la fundació MAP per la seva implicació sindical, en el sector de la discapacitat. La seva tasca reivindicativa està generant reacció punitiva per part de l’empresa, per molt del tercer sector social que sigui. 

L’amenaça existeix sí I en doble sentit. La que rep el sector social (maltractat) i la que genera aquest contra l'statu quo quan pren consciència i s’organitza. Perquè encara ara es pretén que la cura i els drets socials de les persones vulnerabilitzades se sostinguin a base de voluntarisme i explotació en un sector altament privatitzat i feminitzat en el qual les empreses fan xantatge emocional a les treballadores usant les finalitats humanitàries del seu negoci.  

La vocació no paga la calefacció, l’amor no paga factures. Les referències a la cultura assistencialista de beneficència de què provenim van ser molt presents a les proclames. Venim d’una cultura que enfoca les cures des de la caritat altruista, i sembla que moltes de les entitats que gestionen els serveis continuen ancorades en aquest anacronisme. Cal que la reivindicació comunitària, feminista i anticapacitista, enfocada en els drets i la justícia, revoqui definitivament aquesta crosta religiosa opressiva tan convenient al capitalisme. I cal forçar el govern a què assumeixi la seva responsabilitat pública i deixi de delegar.

El sector social ocupa més de 103.000 llocs de treball només en el sector concertat segons dades de 2024 de l’anuari de l'ocupació del tercer sector social que publica la Confederació. Residències, pisos tutelats, centres oberts, serveis a domicili… El govern de la Generalitat, en comptes d’enfortir aquest sector convertint-lo en Servei Públic, es dedica a mantenir mòduls precaris i a endeutar-se amb els prestadors, els quals transmeten el deute i la precarietat a la part treballadora de base, per una banda, i per l’altra sostenen el dèficit de prestació de serveis que acaba repercutint en la sobrecàrrega de cures de les famílies, 90% de les mares. 

Enfortir el sector social en lluita és una autèntica amenaça que posa en joc aquest sistema nefast, i anar contra aquest sistema és una amenaça per al govern, per al capitalisme, i per al negoci que hi fan algunes empreses. Per això la lluita del sector social seguirà creixent, de forma imparable. Se’n facin o no ressò els mitjans públics, que més val que sí.