La degradació del discurs polític i l’intervencionisme judicial que estem veient en la qüestió catalana ens estan deixant un panorama cada cop més enverinat, més pròxim al desastre total que no pas a una solució de concòrdia. Sobre les declaracions polítiques que estem escoltant aquests dies -els 600 quilòmetres que separen Madrid i Barcelona mai havien semblat una distància tan sideral -, ja s’ha dit pràcticament tot i poques novetats més puc aportar, més enllà de certificar que cada dia fan més tuf a florit. Quan les autoritats votades pels ciutadans abdiquen de les seves responsabilitats mentre assisteixen impassibles a un diàleg de porres i pedres, ja està tot dit.
 
Ara bé, sobre el paper que està exercint el poder judicial per “reconduir” el conflicte territorial -per delegació política- crec que encara se’n poden dir moltes coses i totes preocupants. No em sembla forassenyat afirmar que, resolució rere resolució, s’estan complint els somnis més humits dels partidaris de restringir els drets més sagrats conquerits per la ciutadania. Sentència de l’1-O al marge, fixem-nos en les mesures cautelars que han decretat els jutges que s’han ocupat dels detinguts pels disturbis que aquests dies s’han viscut arreu del territori català. Com a condició per deixar-los en llibertat, els magistrats han prohibit participar en manifestacions a quasi 100 dels joves arrestats.
 
Deixant de banda l’arbitrarietat que s’ha denunciat en moltes d’aquestes detencions, la periodista Andrea Villòria recollia aquesta setmana diversos exemples de jurisprudència que deixen clar que prohibir a una persona participar en una manifestació és un despropòsit judicial que la llei no empara de cap manera. L’Audiència provincial de Barcelona i Tarragona han tombat en almenys 3 ocasions aquest tipus de restriccions argumentant que vulneren el dret fonamental de reunió. Va passar en el cas del desallotjament de Can Vies el 2014 i en el de la vaga general del 2012. Llavors els jutges van imposar la mateixa prohibició a alguns dels detinguts, els perjudicats van recórrer i l’Audiència de Barcelona els va donar la raó.
 
Però els magistrats d’aquest òrgan judicial superior no es van quedar aquí. Davant aquests casos, els jutges que van estudiar els recursos van concloure, literalment, que aquesta restricció “no té cap suport legal” i que imposar-la “és un indici preocupant d’anormalitat democràtica, perquè la protesta és un instrument per a la salut del sistema”. Malgrat ser conscients d’aquesta jurisprudència, avui els jutges estan dictant aquestes mateixes prohibicions que fa només uns anys van ser declarades anormals.
 
Preguntat sobre això, el ministre Fernando Grande-Marlaska -jutge en excedència- ha declarat que és millor sortit en llibertat amb la privació d’aquest dret fonamental que no pas continuar a la presó amb el dret intacte. El missatge als centenars de milers de persones que cada dia senten la necessitat de protestar per decisions que consideren injustes és demolidor.