En uns dies el jutge Vidal i un equip de juristes ens presentaran una Constitució catalana que ha de ser la carta magna que regeixi el futur de Catalunya. Però tanmateix encara no tenim data per les eleccions/referèndum just en la cruïlla històrica que tenim una majoria política i social a favor de la independència. Una greu contradicció en els ritmes entre l’anhel popular majoritari i els moviments polítics que no ajuda gens ni mica a fer prosperar un procés que fins ara s’ha fonamentat bàsicament en exercitar una acció política després de cada acció ciutadana.

Com que em sembla que ningú pot demostrar que l’anomenada llista unitària sumi més que l’anomenada llista paraigües –i viceversa- i com que el calendari és el que és –el maig hi ha eleccions municipals- ara és l’hora (ara sí) que els dos principals actors de la política catalana, Artur Mas i Oriol Junqueras, arribin a un acord que no es pot demorar més. Començo a entreveure símptomes d’esgotament per part de molta bona gent que vol que el procés culmini de l’única manera que pot culminar –no hi ha marxa enrere ni terceres vies possibles-. Però ens cal un mandat parlamentari referendat pel poble. I davant aquest repte nacional majestuós, el més gran de la nostra història, és grotesc que els que volem el mateix ens passem hores i hores discutint-ne la fórmula.

No hi ha enquestes que ho desvelin ni estratègies partidistes acceptables ens aquests moments, insisteixo. I desconfieu de qui cregui tenir la veritat absoluta en aquesta qüestió. El que cal són eleccions plebiscitàries/referendàries, treballar les estructures d’estat i declarar quan got estigui ben a punt –especialment la Hisenda pròpia- la independència per la via parlamentària, és a dir, democràtica. Per fer-ho cal generositat de tothom, amagar les sigles dels partits tot el que calgui i més, fer-se seu el discurs del company del procés sense manies, incorporar tothom que vulgui fer el gran viatge cap a la llibertat i deixar-nos, permeti’m l’expressió, de punyetes.
 
Oblidi’ns de si aquell no votarà tal llista perquè hi és tal qual. Estem a unes hores del 2015. L’etapa autonòmica s’ha acabat i els prejudicis de si el viratge cal fer-lo tombant una mica cap aquí o cap allà també s’hauria d’enterrar en aquests moments decisius. Fora dogmes! Fora sectarismes! Fora sigles i fora tota misèria pròpia d’uns temps potser necessaris, ara ja obsolets. No som ni la demagògia ni la casta, no som la porqueria corrupta que ha generat l’autonomisme i les males ànimes d’alguns ni som els guardians de la puresa. No som ni serem millors ni pitjors que els altres. Volem ser un poble quer visqui en normalitat els seus encerts i les seves errades, que foragitem amb tot el pes de la llei qui robi i aplaudim qui gestioni amb excel·lència els béns dels altres.

Volem ser un poble integrador que acabi amb l’autonomisme que ha arribat a fabricar ciutadans de primera i de segona en funció d’uns paràmetres que rebutgem. Volem ser els ciutadans de la Constitució catalana democràtica que ens estan preparant. I la volem votar i referendar en un Parlament sobirà que volem escollir en les properes setmanes. Imagineu-vos si el repte és gran i la feina és magna que ara només ens faltaria perdre el temps en com farem la llista, com si fóssim al segle XX. Ni parlar-ne. Que es posin d’acord. I si no en són capaços que en vinguin uns altres. De ciutadans amb capacitat de lideratge i amb anhels de llibertat no ens en faltaran. Però m’agradaria que, per trajectòria, per capacitats i per compromís amb el país, els miralls fossin avui els senyors Artur Mas i Oriol Junqueras. L’ordre és el del menys. Ja ho decidirà el poble, que ara calla, però tot ho veu.

Bon any!