Aquest cap de setmana, Bastia, la capital cultural de Còrsega, s’omplirà d’accent català. Ho farà de la mà de l’Aplec Internacional de Cultura Popular d’Adifolk, una iniciativa que des de fa més de tres dècades porta els sons, les danses i els colors de Catalunya arreu del continent. És molt més que una trobada de colles. És una expressió col·lectiva de vitalitat, una manera de dir: som aquí, som vius, i no pensem desaparèixer.

En un moment històric en què la cultura es veu amenaçada per la globalització homogènia i els embats polítics contra les nacions sense estat, l’Aplec esdevé un espai de resistència festiva. No amb pancartes ni discursos, sinó amb bastons, flabiols i barretines. Amb gegants, castells i sardanes. Amb tot allò que configura l’imaginari simbòlic català, però també amb la voluntat ferma de compartir-lo, d’explicar-lo al món sense complexos.

L’Aplec Internacional no només difon la cultura catalana: la fa estimar. Quan els carrers de Bastia s’omplin de diables, de corals i de foc, els corsos entendran una mica millor qui som. I nosaltres ens entendrem una mica millor a nosaltres mateixos. És en aquest mirall que ens ofereixen els pobles germans —com el cors, igualment orgullós de la seva llengua i identitat— que pren més sentit el que fem.

És imprescindible entendre que aquest tipus d’esdeveniments no són folklorisme caduc, sinó diplomàcia cultural. Són l’expressió de la nació catalana projectada al món a través del millor que sap fer: crear comunitat, celebrar la vida i construir ponts.

Cal felicitar Adifolk i els més de 500 participants que han viatjat des de Catalunya a Bastia. El seu compromís, sovint voluntari i anònim, manté viva la flama d’un país que sap d’on ve i té clar on vol anar.

L’Aplec és això: una veu. Que canta, que crida, que riu. I que, malgrat tot, continua. I continuarà. Perquè la cultura no s’exilia, no es prohibeix ni s’atura. La cultura catalana, quan se la viu intensament com aquest cap de setmana a Bastia, és un acte radical d’esperança. I d’afirmació nacional.