L’any 1999, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la resolució 54/120, mitjançant la qual s’instaurava oficialment el 12 d’agost com a Dia Internacional de la Joventut. Amb aquesta declaració, es volia fer un reconeixement als i les joves d'arreu del món i al seu protagonisme en la transformació de la societat. Des d’aleshores, cada any, aquest dia l’ONU celebra una commemoració institucional centrada en algun aspecte relacionat amb la realitat juvenil. Sigui per recordar les situacions de necessitat i vulnerabilitat que pateixen moltes persones joves arreu del planeta, sigui per reivindicar el paper que joves i moviments juvenils juguen com a motor impulsor dels canvis socials, de les transformacions i avenços globals i, en definitiva, del progrés de la humanitat.

En l’edició d’aquest 2017, el Dia Internacional de la Joventut està dedicat a les aportacions dels i les joves en la construcció de la pau. Així, en la seva declaració institucional, l’ONU recorda l'existència d'un consens internacional creixent sobre el paper fonamental que la joventut pot i ha de jugar en la prevenció i la resolució de conflictes, així com en els esforços per construir i mantenir la pau a nivell global. I destaca que una de les condicions indispensables per fer-ho possible passa per incloure els i les joves en les agendes globals. A la Direcció General de Joventut (DGJ), no cal dir-ho, compartim plenament aquest plantejament. I per això considerem que és primordial continuar avançant en el camí de l'apoderament juvenil i en l’aposta per nous models de governança. D’una governança oberta i participativa, que doni més poder, autoritat i instruments a la societat −i, en particular, a la gent jove− per tal que pugui influir sobre les decisions que afecten la vida pública.

En aquest sentit, governs i institucions hem d'entendre i acceptar que ja no disposem del monopoli de les polítiques públiques i que hem de tenir molt més en compte les propostes i actuacions que sorgeixen de la pròpia ciutadania. Una ciutadania que cada cop està més formada i capacitada per prendre la iniciativa i que, gràcies a les TIC i les xarxes socials, cada cop té més i millor accés a la informació i una major facilitat (i predisposició) per autoorganitzar-se i intervenir directament en l’esfera pública per transformar tot allò que no li agrada. Si cal, al marge de les institucions. Per tant, convé que els poders públics atorguem legitimitat a les iniciatives de la societat civil i que siguem capaços de sumar-hi forces, compartint responsabilitats, coneixements i lideratges. Perquè junts, podem arribar molt més lluny.

Per això és imprescindible que les decisions institucionals (independentment del nivell en què es prenen), siguin decisions inclusives, participatives i representatives. I que donin resposta a les necessitats i demandes de la societat. I tot això, en el terreny de la joventut, implica impulsar mesures i actuacions encaminades a potenciar la participació juvenil en tots els àmbits de la societat. Les administracions −i la resta d’actors institucionals− tenim la responsabilitat d’incorporar la mirada dels i les joves a les nostres polítiques. Cal que escoltem la seva veu i hem d’habilitar canals perquè puguin expressar, en primera persona, quines són les seves opinions, desitjos, interessos i necessitats. I hem d'impulsar fórmules de governança que els garanteixin la capacitat d’actuar com a ciutadans de ple dret; com a subjectes polítics que participen en la presa de decisions. Sobretot, d'aquelles decisions que els afecten d'una manera més directa. I no tan sols perquè els joves d'avui siguin els adults de demà. No només perquè, com diu el tòpic, “la joventut sigui el futur”, o “el futur sigui (de) la joventut”. Sinó també, i sobretot, perquè els i les joves són i formen part del present. I tenen molt a dir i aportar, ara i aquí.

Així, una de les prioritats de les polítiques de joventut del Govern de la Generalitat passa per potenciar l’apoderament juvenil i reforçar tots aquells instruments que permeten que la joventut catalana pugui jugar un rol actiu en el debat públic i en els processos de decisió. I en aquest sentit, no em puc estar d’esmentar el Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJCat), que va ser una de les primeres experiències de cogovern que es van impulsar a Catalunya i és un exemple pràctic que il·lustra a la perfecció l’aposta del Govern per apoderar els i les joves i per construir una democràcia més inclusiva i participativa.

El PNJCat és el marc de referència que ordena i coordina totes les polítiques i actuacions que es duen a terme a Catalunya en matèria de joventut. Tant les que fem des del Govern, com les que fan les administracions locals com, també, les que du a terme el moviment associatiu juvenil. Pretén ser una eina capaç d’adaptar-se als canvis i de donar resposta a les noves necessitats i demandes de les persones joves i del seu entorn. I per això busca, en totes les seves fases (disseny, desplegament i avaluació), la coresponsabilització de tots els actors, i atorga un paper protagonista al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC): la plataforma juvenil de coordinació interassociativa, que integra prop d’un centenar d’associacions i federacions juvenils que representen, en conjunt, més de 175.000 joves associats.

Tanmateix, no podem perdre de vista que aquest apoderament dels i les joves com a col·lectiu també ha d’anar acompanyat d’un apoderament a nivell personal, individual. Un apoderament que garanteixi a cada jove l’oportunitat de ser protagonista de la seva pròpia vida; de triar i desenvolupar lliurament el seu propi projecte vital (i no d’haver-se de resignar a acceptar allò que les circumstàncies li imposin). I no ens enganyem: això només serà possible si prèviament som capaços d’assegurar als i les joves que viuen al nostre país –a tots, sense excepcions– el ple reconeixement i l’exercici real i efectiu dels drets que els són inherents. I si, alhora, els garantim la capacitació, en termes de competències i recursos personals, per tal que puguin esdevenir, veritablement, amos del seu propi destí.

Per tot això, un segon pilar fonamental de les polítiques de joventut del nostre país passa per prioritzar el suport a l’emancipació juvenil i lluitar contra l’exclusió social. I aquí no vull deixar de ressaltar que el Pla d’Actuacions de Joventut del Govern 2017-2020 i el Pla Anual de Polítiques de Joventut 2017 (tots dos aprovats el proppassat 14 de juliol a la Comissió Interdepartamental de Polítiques de Joventut) posen un èmfasi especial en aquests dos eixos i inclouen una dotació pressupostària –només per aquest 2017– de més de 284 milions d’euros, dels quals, 163 milions són per a polítiques treball i ocupació i més de 48 milions per a polítiques de cohesió social, d’inclusió i de lluita contra les desigualtats.

Tot plegat, amb l’objectiu de garantir l’accés de la joventut catalana a la plena ciutadania i de treballar per potenciar la igualtat d’oportunitats, la convivència i la cohesió. Perquè les grans utopies s’han de treballar des de la proximitat i en el dia a dia. I només podrem aportar el nostre modest gra de sorra a la construcció de la pau global si, prèviament, som capaços de construir la convivència, la cohesió i la pau social a casa nostra. I de la mateixa manera, així com el consens internacional ens indica que els i les joves han de ser protagonistes en la construcció global de la pau, a la DGJ i al Govern català estem convençuts que només podrem construir el país que mereixem si comptem amb la plena participació i amb una implicació forta i activa del nostre jovent.