L'emergència de Podemos ha augmentat l'ús de l'etiqueta "partits tradicionals" per referir-se a allò que no és, de moment, la formació de Pablo Iglesias. L'associació de "tradicional" a un tipus de partit polític no s'ha encunyat ara, però en aquests moments s'emfasitza una accepció d'antic i immobilista com a contraposició a allò nou i renovador.

He anat al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans per si recollia aquest vessant. Hi he trobat "tradició" com a transmissió oral de pares a fills de fets històrics, creences, doctrines religioses; o bé el costum que ha prevalgut de generació en generació, i el llegat històric, reiterat o modificat, fet de trets formals, estilístics i temàtics comú a moltes obres durant molt de temps. Més poèticament el cineasta Woody Allen defineix tradició com "la il·lusió del permanent", amb el sentit implícit de canvi que conté el mot.

L'escola Podemos té bases a Hispanoamèrica. A Uruguai "partits tradicionals" fou usat per referir-se als fundats al segle XIX: el Partido Nacional i el Partido Colorado. Ambdós existeixen des del naixement de la república el 1836. Durant el XIX van participar en guerres civils, closes amb la revolució de 1904. També és coetània la consideració de "partits tradicionals" a Colòmbia, on es vincula al Liberal el 1848 i al Conservador l'any següent.

A Europa hem de viatjar al crack de la borsa de 1929 i a l'Alemanya que patia les conseqüències de la derrota a la I Guerra Mundial, com la fallida de moltes empreses i l'atur de milions d'obrers, per veure com s'oposa el Partit Nacionalsocialista Alemany, dirigit per un carismàtic Adolf Hitler, als 'partits tradicionals liberals' (Zentrum Catòlic, Partit Nacional Alemany, Partit de Baviera). Mai no van fer cas a l'ascens del discurs nazi entre les classes populars, més preocupats pel poder exhibit pel Partit Comunista, el Partit Socialista i la revolució segons cànons soviètics.

Professors universitaris com Rafael C. Martínez s'han referit als "partits tradicionals anteriors al 1945" per contextualitzar l'Europa de l'Est als darrers anys noranta (Pràctiques de sistemes polítics comparats: estudi de casos, UB, 2000). També ho ha fet Antonio Moliner per definir els "partits tradicionals de l'oposició, el PCE i el PSOE" contra el règim franquista durant la dècada dels 50 del XX (Documents de la història contemporània d'Espanya, UAB, 2004).

A Catalunya diversos mitjans usen l'etiqueta des de la dècada passada. En aquest mateix digital Antoni Soy, degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, publicava el 2011 "Crisi dels partits polítics tradicionals".

És higiènica l'emergència de nous agents polítics. Tard o d'hora passen per les urnes democràtiques. Entenc que els que beuen de l'òrbita hispanoamericana deixin entreveure aquests fonaments, amb pistes clares del que no voldran per a Catalunya. Fóra interessant, però, que polítics i mitjans que estructuren l'esfera catalana es diferenciessin dels veïns espanyols en aquest aspecte. Podran trobar un adjectiu que no obviï la capacitat de regeneració que la tradició de castellers, celebracions populars, Patum o músiques d'arrel han tingut per construir part de la identitat favorable al dret a decidir. Rebobinem les imatges dels 11-S o del 9-J (Catalans want to vote) per visionar que "tradicional" a Catalunya mereix un ús més acurat i distant de la política.