Les cartes a l'Espanya de les autonomies estan repartides. Quan es van distribuir eren cartes marcades i els que van començar la partida amb les millors cartes ara no les volen deixar anar ni per mal de morir. I com era previsible es neguen a que es reparteixi una mà nova. Els representants catalans (amb Miquel Roca al capdavant) no només van renunciar a pledejar pel concert econòmic sinó que van acceptar un model de finançament, el de règim comú, en que els Països Catalans són els més perjudicats.

D'aquí la falsedat de quan sentim a dir allò que ens han perdut el respecte. Durant uns anys, a les acaballes del franquisme i la transició, hi va haver una complicitat dels territoris més pobres de l'estat amb Catalunya i una certa admiració per una societat més avançada i emprenedora.

Però aquesta Espanya de les autonomies ha forjat una aristocràcia: la de les comunitats que són receptores netes de recursos. Aquestes han pactat amb Madrid, la capital espanyola com a focus de concentració de tot el capital polític, econòmic i financer. I les comunitats beneficiàries del finançament, encapçalades per Andalusia, Extremadura, Múrcia o Castella, s'han acostumat a seure al Consell de Política Fiscal i Financera i a defensar a capa i espasa un sistema de finançament que les beneficia descaradament. I que ara es resisteixen a perdre mentre reclamen que el sistema es mantingui inalterable i els beneficiï a perpetuïtat. L'aristocràcia autonòmica s'assenta sobre la cultura de la dependència i el subsidi.

Per això cada vegada que Catalunya alça la mà al Consell de Política Fiscal i Financera aquesta aliança entre el centralisme i les comunitats beneficiàries alça i mou el dit per dir que ni parlar-ne. És un bucle infinit que no resisteix cap comparació amb, per exemple, els fons europeus que prenien com a base una limitació en el temps precisament per incentivar que els recursos ingents que arribaven s'utilitzessin per desenvolupar els territoris perceptors i esperonar l'emprenedoria. A Espanya, per contra, s'ha fomentat la dependència.

D'aquí que quan s'han intentat canviar les regles de joc, ja sigui amb el finançament, les beques o els recursos per al tercer sector, hagi estat un mal viure i hagi generat una escalada de tensió. Perquè aquells que gaudeixen d'uns privilegis que han incorporat com a renda ordinària no els volen deixar perdre, se n'han fet dependents.

Trenta anys més tard, el concert econòmic ha entrat formalment a l'agenda del mateix nacionalisme que hi va renunciar el 1980. O que hi va tornar a renunciar (en una aliança de Zapatero amb Mas subscrita per Montilla i Saura) quan van finiquitar el capítol de finançament de l'Estatut del Parlament. També, pocs mesos després de renunciar a la gestió dels aeroports (deixant Esquerra sola en la negociació) el mateix stablishment que havia pressionat per acceptar l'Estatut de la Moncloa organitzava un acte a l'IESE en un clam, tard i a deshora, per reclamar el control dels aeroports catalans. Ja està clar el cas que els van fer i que quan s'ha deixat passar l'oportunitat difícilment es torna a presentar.

La pregunta a fer-se és si ens faran passar amb raons trenta anys més per atrevir-se a canviar les tornes i optar per convocar un referèndum democràtic per sortir de l'atzucac? Entre el maximalisme i l'entreguisme hi ha una àmplia gamma de matisos que poden trobar el seu aixopluc en una consulta democràtica sobre el futur de Catalunya, dins o fora del bucle, reincidint en l'autonomia o apostant per la independència.