Durant els anys més intensos del Procés, les veus més influents de l'establishment espanyol repetien una mateixa idea. De José María Aznar a Juan Luis Cebrián i tants altres, tots coincidien en el diagnòstic: l'independentisme estava condemnat perquè cap moviment polític podia derrotar un Estat disposat a fer servir totes les seves eines. No anaven errats.
L'Estat va activar la maquinària judicial, policial, mediàtica i administrativa amb una intensitat desconeguda des de la recuperació de la democràcia. L'objectiu era clar: derrotar un adversari polític que qüestionava els fonaments del règim del 1978. Aquella batalla la van guanyar, però no van calcular el cost de la victòria.
Durant dècades, la corrupció estructural del sistema es va administrar amb una habilitat gairebé artesanal. Filesa, Roldán, els GAL, Gürtel, els ERO, la corrupció valenciana... Les detonacions eren controlades. Hi havia dimissions, condemnes, escàndols i titulars –i posteriorment indults i reduccions de condemnes–, però mai no es posava en risc l'equilibri general. Les diferents famílies del règim entenien que hi havia línies que no convenia traspassar.
La justícia conservava, almenys formalment, el paper d'àrbitre. Quan aquest àrbitre passà a jugar el partit, les regles canvien.
La normalització de l'ús polític dels tribunals, de les filtracions interessades, de les investigacions oportunes i de la guerra judicial contra l'adversari no podia limitar-se a Catalunya. Era una ingenuïtat pensar que aquell arsenal només serviria contra els independentistes i que després tornaria disciplinadament al magatzem.
Les armes polítiques tenen un defecte: un cop existeixen, tothom les vol fer servir. I això és exactament el que veiem. Les diferents faccions de l'Estat —partits, jutges, policies, aparells burocràtics, mitjans de comunicació i interessos econòmics— han descobert que els mecanismes desplegats contra la dissidència catalana també són útils per ajustar comptes entre ells.
Els aprenents de bruixot han perdut el control dels seus propis encanteris. Potser és per això que avui l’Estat espanyol transmet una sensació d'inestabilitat desconeguda des de fa dècades. No perquè la corrupció sigui nova. Ni perquè la polarització hagi aparegut del no-res. El que és nou és que han desaparegut els pactes tàcits que impedien que el conflicte arribés fins al cor mateix del sistema.
El consens social espanyol sempre ha reivindicat la Transició com un gran acord “entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil”, en paraules del mateix Cebrián. Potser tenia raó. Però els grans acords no moren d'un dia per l'altre. Es desgasten quan els qui els havien de preservar deixen de respectar-ne les regles.
La paradoxa és deliciosa. Els qui advertien que el Procés acabaria desestabilitzant l’Estat probablement tenien raó, però no per les raons que imaginaven. No ha estat l'independentisme qui ha esquerdat els fonaments del règim. Ha estat la decisió de defensar-lo sense límits, al cost que sigui.
Ara ningú no sap com acabarà aquesta història. I la sospita és que ens agafarà, a tots, amb els pixats al ventre.