El pacte entre PSOE i Unidos Podemos per als Pressupostos Generals de l'Estat ha posat sobre la taula un bon número de mesures que, tot i que per a moltes insuficients, ajudarien a començar a redreçar algunes de les situacions de crisi social que viuen una part important de la societat catalana i espanyola. L'increment del salari mínim interprofessional, l'increment de recursos per lluitar contra la pobresa infantil o l'educació de 0 a 3 anys, majors i millors recursos (també normatius) contra la violència masclista, més recursos per habitatge i una possible futura reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans, eines per a que ajuntaments i Comunitats Autònomes puguin limitar l'especulació immobiliària i l'espiral dels preus de l'habitatge, etc.
 
Són mesures que tot i que es queden lluny de revertir els efectes de la crisi econòmica sobre la població més vulnerable, tal i com ha venut la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, sí que podrien suposar un cert canvi de tendència. Es posen sobre la taula algunes de les mesures reclamades per Ajuntaments d'arreu de l'Estat des de les nefastes lleis Montoro, dotant-los de més eines (recursos i autonomia) per poder tirar endavant polítiques públiques adreçades a cobrir les necessitats de la gent. S'albiren polítiques d'inspiració feminista, com les promeses sobre el permís de maternitat i paternitat iguals i intransferibles (tot i que no obligatoris ni més amplis que els actuals), l'increment de recursos per a dependència o per educació infantil, o la promesa, molt ambigua encara, d'estudiar una fiscalitat sensible al gènere. S'olora una intenció de fiscalitat més progressiva, que queda a anys lluny d'una fiscalitat socialment justa.
 
Promeses en molts casos massa inconcretes i insuficients, però que en definitiva aborden algunes de les qüestions fonamentals de la crisi social i de cures que vivim des de fa ja més d'una dècada. Qüestions que, al meu parer, haurien de ser centrals en un procés de construcció de República. Qüestions que haurien de protagonitzar els debats i decisions col·lectives en un hipotètic procés constituent. Com volem protegir el dret a un habitatge digne? Com volem garantir una República de drets socials? Quina forma pren la idea de República feminista? Quin model fiscal volem per a Catalunya?
 
De la mateixa manera que penso que el dret a l'autodeterminació i la llibertat dels presos polítics ha d'estar en tot moment sobre la taula de negociació dels partits independentistes al congrés, també ho haurien d'estar altres qüestions, com algunes de les plantejades pel pacte entre Unidos Podemos i PSOE. Voldria veure com els representants polítics al Parlament espanyol defensen els nostres drets econòmics i socials amb tanta força com espero que defensin els nostres drets polítics i civils. No votant cegament a la proposta de pressupostos de PSOE i Unidos Podemos, sinó entrant en la negociació pensant, també en com millorem les condicions de la vida de les classes populars. Diuen que la política és l'art de fer possible l'impossible. Jo no perdo la fe que avancem en l'acumulació de forces, la definició d'estratègies comunes i la construcció d'hegemonies per poder construir la República, a la vegada que revertim la situació de crisis social, ambiental i de cures.