Escrivia fa uns mesos el crític cultural Joan Burdeus al diari Ara que “el problema no és la justificació filosòfica de les contradiccions, sinó el moment en què es converteixen en una excusa perquè un mateix grup de persones es perpetuïn al poder”. Vaig anotar la frase, i m’ha vingut al cap aquesta setmana en contemplar la fotografia –semiòtica pura– de Ione Belarra i Irene Montero vestides de color lila, soles i abraçades en els seus escons instants després que el PSOE els fes empassar el gran gripau de les seves vides amb la reforma de la llei del Sí és Sí pactada amb el PP. La llei emblema del teu pas per les institucions, rebregada i desactivada pel teu propi soci i amb el concurs entusiasta de la dreta carpetovetònica. La mare de totes les humiliacions.
 
Una lectura lineal de la situació faria pensar en la sortida de Podemos del govern i el trencament de la primera experiència de coalició a Espanya des del restabliment de la democràcia. Per dignitat, que diria aquell. La mateixa lectura lineal ens portaria a pensar que el no trencament és un d’aquells moments en què “les contradiccions es converteixen en una excusa perquè el mateix grup de persones” –en aquest cas, Podemos– “es perpetuïn al poder”. La pagueta, que diria l’altre.
 
En política, on és la frontera entre el pragmatisme fèrtil i el cinisme? No hi ha resposta científica a aquesta qüestió. En el cas del govern de coalició espanyol, és obvi que sense Podemos allà dins –i sense la pressió des de fora d’ERC, EH Bildu i la resta de forces del bloc de la investidura–, la legislatura hauria estat molt diferent. El PSOE és avui un partit conservador i immobilista, fusionat amb les entranyes del règim del 78. I al mateix temps, dels dos grans partits sistèmics espanyols, és l’únic potencialment arrossegable a dinàmiques diferents. Podemos va decidir jugar, i allà està l’increment significatiu del salari mínim, el topall dels lloguers, la llei de protecció dels riders o la reforma laboral. Però també formen part del quadre la llei mordassa intacta, la traïció als saharauis i, ara, el retrocés feminista que implica la desfiguració del Sí és Sí.
 
Fent balanç, no sembla que els de Pablo Iglesias i Irene Montero hagin estat escalfant la cadira al govern, però la relació de forces sorgida de les urnes és la que és: PSOE 120 diputats, Unidas Podemos 33, incloent Comuns (queda lluny el 85 a 71 de les eleccions de 2016; aquelles, però, les va guanyar el PP, Rajoy va governar i a Podemos se li va passar l’arròs a l’oposició mentre el PSOE es reconstruïa). Té sentit, trencar ara la coalició? Seria un revulsiu per als morats de cara a les eleccions de finals d’any, o un regal alsocialistes? El seu electorat ho llegiria com un acte de dignitat, o d’immaduresa? Com respondre a La Gran Humiliació del Sí és Sí i sortir-ne reforçat? La política és un art molt difícil.