Qui no ha sentit parlar de l’obra de Sunzi sobre l’art de fer la guerra? Sovint, els estrategs polítics i econòmics –i altres que pensen que ho són– ens regalen alguna citació d’aquest ancestral militar xinès. No em sorprendria sentir-ne alguna aquests dies. Tanmateix, en la política interna de Catalunya, ara és preferible que abandonem els ressons de Sunzi i el seu famós manual. A Catalunya, toca negociar i negociar és, essencialment, l’art de no fer la guerra.

Els resultats de les eleccions ens han recordat, una vegada més, com n’és de difícil construir la independència per camins democràtics. La immensa majoria d’estats reconeguts avui al món no els han seguit pas. De totes maneres, és l’única aposta que la societat catalana vol i pot fer i això ens aboca a haver de gestionar situacions molt complexes.

Al Parlament hi ha, sens dubte, una majoria independentista, però amb dos models d’independència. Tenim aquells que aspiren a una democràcia occidental, amb una economia de mercat –més o menys regulada segons la posició de cadascú– i la permanència dins de la Unió Europea. I tenim els que volen un altre tipus de democràcia, repudien el capitalisme i serien més feliços fora que dins del marc comunitari. Convé recordar, a més, que la proporció entre els uns i els altres és de 6 a 1 –molt semblant, d’altra banda, a la que tenen sobre aquestes qüestions els grups no independentistes-.

Continuar el procés exigeix posar d’acord aquests dos mons. No és una negociació gens fàcil perquè hi ha la lògica de la majoria –“farem la independència conjuntament, però en tots els altres aspectes aplicarem el nostre programa”– i la lògica de la minoria –“si no condicionem ara algunes decisions del model polític, econòmic i social, potser no tindrem cap altra oportunitat per a fer-ho amb tanta força”. La distància inicial, llegits els programes de Junts pel Sí i de la CUP nacional, era molt més gran de la que semblaven traslluir les primeres declaracions entusiastes. Segurament, aquest ha estat un error de partida: no mostrar prou clarament a la societat que les negociacions serien complicades i llargues. Part de la decepció detectada és perquè aquest punt no es va destacar amb prou insistència i massa gent va donar per fet que l’acord seria fàcil i ràpid.

La declaració de sobirania que va adoptar el Parlament ha afavorit aquesta errònia percepció de via expedita al pacte, com si només calgués una certa escenificació per a materialitzar-lo. Tampoc no s’ha situat adequadament el rol d’aquesta declaració i vet aquí les reaccions sonades d’alguns dirigents convergents, sobretot a posteriori. Mentre molts interpretaven que el contingut de la declaració era l’envolupant dins del qual quedarien contingudes totes les concessions a la CUP, en el debat d’investidura va semblar que aquesta formació només ho prenia com a punt de partida per a noves exigències de radicalitat. Si les parts no interpreten idènticament els acords adoptats, l’ambient s’enrareix i el diàleg es torna encara més desconfiat.

Tampoc no podem estalviar-nos la condició humana i també s’observa com alguns actors hi afegeixen una certa agenda personal que condiciona massa la modulació de les seves posicions. En política, les agendes personals són legítimes, però ara i aquí suposen un entrebanc addicional. Afortunadament, en aquest aspecte, el president Mas està donant una lliçó clara de contenció, de prudència i de subordinació dels gestos a la bona fi del procés.
La dificultat, òbviament, no ha d’impedir el pacte –d’altra banda, la millor solució per als reptes actuals– però exigeix un grau suplementari de serenitat, de paciència i de perseverança. La inevitable exposició constant als mitjans de comunicació ho complica, certament, en especial quan n’hi ha alguns propensos a convertir-ho tot en vodevil. Per això, és més exigible que mai aplicar l’art de no fer la guerra –sobretot quan sovintegen les oportunitats i les temptacions per a fer-la– i, a més a més, transmetre a la societat que, malgrat les tensions i els vaivens propis de tota negociació sobre unes matèries extremadament delicades, no es busca fer la guerra entre diferents visions del país sinó construir un futur inclusiu per a tots.