El Dr. Francesc Fontbona és, sens dubte, als seus 74 anys, l’historiador de l’art, viu, més destacat del país. Acadèmic de Belles Arts, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i honorari de la Hispanic Society de Nova York, ha estat director de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, president de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya i, actualment, presideix l’Institut d’Amatller d’Art Hispànic.

Especialista en art contemporani, ha treballat el paisatgisme i la xilografia, però és en el modernisme on ha destacat com a màxim expert. Entre les desenes de llibres publicats n’ha dedicat a l’estudi individualitzat de Ramon Casas, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Anglada-Camarasa, Pla-Narbona, Vila-Arrufat, Pietat Fornesa, M. Pidelaserra, Roca-Sastre, J.S. Jassans, Antoni Gaudí, Josep Amat, Manolo Hugué, Josep Mompou, Carles Mani i Joan Ainaud de Lasarte.

Conferenciant i participant habitual en taules rodones sobres temes d’art, ha estat comissari d’una trentena llarga d’exposicions, prologat nombrosos llibres, ha publicat infinitat d’articles i participat en diverses obres col·lectives i miscel·lànies, així com en congressos, simposis i jornades d’estudi. Ha format de molts tribunals de tesis doctorals, ha pres part en una setantena de jurats i ell mateix ha estat premiat en més d’una desena d’ocasions per la seva activitat de recerca, estudi i divulgació de l’art català.

Redactor i responsable de la secció d’art de la Gran Enciclopèdia Catalana, ha dirigit el “Diccionari d'historiadors de l'art catalans, valencians i balears” per a l’Institut d’Estudis Catalans. Disposa, doncs, d’una mirada sòlida i ben documentada sobre l’art, en les seves múltiples manifestacions, a totes les terres de llengua catalana, de Pau Gargallo a Pasqual Calbó i de Jacint Rigau-Ros fins a Antoni Miró, per emprar els referents geogràfics tradicionals que delimiten el nostre àmbit, de la Franja a les Illes Balears i de Catalunya Nord al País Valencià.

Ara ens acaba d’obsequiar amb la “Breu història de L’ART als Països Catalans”, a Pagès editors, una petita joia de quasi 250 planes, amb 63 il·lustracions la majoria en color, una cronologia i una bibliografia essencial. Es tracta d’un llibre de butxaca, aparegut a la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans, i com els títols anteriors es caracteritza per un llenguatge entenedor i un estil llegívol, atès que és una obra de divulgació, sense notes a peu de plana, destinada al gran públic.

Tenint sempre el conjunt dels Països Catalans com a unitat d’anàlisi, Fontbona ens fa viatjar arreu del territori tot observant-hi l’evolució de la pintura, l’escultura i les altres arts plàstiques. Lluny de ser un inventari de noms i obres, que faria poc atractiva l’obra, aquesta Breu Història parteix de l’art antic i dona una importància rellevant a l’art romànic, el gòtic, el renaixentista, el barroc, el neoclàssic, el modernista i, lògicament, tota la profusió de tendències del segle XX i de tot l’art contemporani.

Francesc Fontbona subratlla que així com tant el Renaixement com el Neoclàssic van tenir als Països Catalans una presència i una influència generalment importada, en canvi, tots els altres estils artístics, compartits amb la resta d’Europa, s’hi van desenvolupar amb una identitat pròpia. Durant l’edat mitjana era habitual de trobar-hi la presència d’artistes dels diferents regnes de l’àrea catalanoaragonesa per tot aquest àmbit geogràfic i no limitats, doncs, al seu territori d’origen, pràctica que sovintejarà també, anys a venir, tot i que no pas amb tanta intensitat.

Contràriament, ha estat a l’època contemporània quan hi ha hagut una veritable eclosió de l’art català a l’estranger, amb noms com Miró, Dalí o Gaudí, reconeguts arreu del món, en contrast amb una presència més modesta els segles anteriors, fora del nostre espai geogràfic. Curiosament, remarca com la colonització cultural espanyola, en l’àmbit lingüístic, ha tingut un pes molt menor pel que fa als diferents llenguatges artístics que apareixen estudiats en aquesta obra.

L’autor és ben conscient, com passa en tots els països del món, que no tota l’activitat artística produïda en l’àmbit dels Països Catalans és, pròpiament, “art català”, “nacional”, doncs, atès que, per exemple, mentre és evident que hi ha figures i obres que se’n situen o se’n senten al marge, com J. Sorolla, d’altres, en canvi, a Perpinyà, Alcoi, Palma o Barcelona, pertanyen conscientment a la catalanitat cultural, d’Antoni Tàpies a Miquel Barceló, d’Andreu Alfaro a Arístides Maillol o a Joan Rebull.

Però la “Breu història de L’ART als Països Catalans” no fa distinció entre l’adscripció nacional d’uns o altres sinó que els estudia tots, ja que tots ells són d’aquí i és aquí on han desenvolupat tota o bona part de la seva obra. Si bé és el primer cop que, en un sol volum, podem trobar tan ben sintetitzada la història de l’art al nostre país, Fontbona no s’està de reconèixer el paper capdavanter que, en aquest sentit, van tenir les obres d’Alexandre Cirici Pellicer o de Feliu Elies. D’altra banda, un simple cop d’ull a la façana del monestir de Poblet i les Torres de Serrans, a València, explica moltes coses, més enllà de la llengua, coses que la col·lecció on ha aparegut el llibre es proposa de fer conèixer i divulgar.