A la política catalana tot és provisional i ho continuarà essent fins que totes les peces s’acabin de col·locar. S’ha vist al debat de política general al Parlament: a Salvador Illa l’han confrontat bàsicament substituts. Albert Batet fa de suplent de Puigdemont perquè el president exiliat encara no ha pogut tornar i encara no ha dit si, quan torni, ocuparà el seu escó o es dedicarà a altres coses; Josep Maria Jové fa de suplent de Junqueras fins que el líder republicà, també pendent de l’amnistia o d’un nou indult complementari del primer, es pugui presentar a les eleccions amb normalitat; Jéssica Albiach fa de portaveu parlamentari dels Comuns, però ja no n’és la líder orgànica i tothom dona per fet que deixarà la primera línia política; i Xavier Pellicer s’ha trobat al faristol perquè la cap de llista de la CUP a les darreres eleccions, Laia Estrada, ha plegat.
No és estrany que de tanta provisionalitat i alineacions suplents n’hagi sortit el debat de política general més descafeïnat i avorrit dels darrers anys. Els únics líders parlamentaris que ho són també del seu espai polític són els de la dreta extrema i l’extrema dreta: Fernández, Garriga, Orriols. I aquests són adversaris agraïts per a Illa, perquè li regalen les cartes amb què se sent més còmode: centrisme, moderació, progressisme suau, catalanisme tou. El president socialista de la Generalitat no pot somniar un escenari més còmode que aquest perquè, a més, els dos partits en què es recolza per guanyar votacions (ERC i Comuns) no tenen cap incentiu per retirar-li el suport i forçar eleccions, per molt que gesticulin. Si n’hi hagués ara, no sabrien qui posar de candidat.
Malgrat la manca absoluta d’oposició, però, Salvador Illa no arrenca a les enquestes i això hauria de preocupar el PSC, perquè difícilment trobarà un context millor que l’actual en els tres anys que queden de legislatura a Catalunya. D’aquí a un any es pot trobar amb Puigdemont liderant Junts ja des de l’interior i amb Junqueras habilitat per tornar a fer política al cent per cent, amb moltes ganes d’eleccions i poques de continuar sostenint-lo. I, per acabar-ho d’adobar, un escenari electoral o preelectoral a Espanya que liquidi la carta del govern amic, tan útil a la narrativa fraternal del socialisme català.
En termes prospectius, l’única bona notícia per a Illa és la puixança d’Aliança Catalana. Sílvia Orriols és una assegurança de vida per als socialistes catalans. Quan hi hagi eleccions, per conservar la presidència en tindran prou de ser la primera força i esperar que el veto més que segur d’ERC i CUP a qualsevol acord amb la de Ripoll faci inoperativa qualsevol hipotètica majoria de govern independentista. Una característica del procés va ser que, cada vegada que hi va haver majoria independentista al Parlament, es va acabar formant un govern independentista. En el postprocés, aquest automatisme ja no està garantit. O l’independentisme troba l’antídot contra el virus xenòfob d’Aliança Catalana, o Salvador Illa es pot jubilar de president de la Generalitat.