Admeto que m’apunto a la visió més clàssica de l’Edat Mitjana, és a dir, que va ser una nova era però amb una marxa enrere en molts aspectes: culturals, de drets ciutadans, d’una visió cosmopolita del món… Historiogràficament, tot això permet molts matisos, varietats geogràfiques, etcètera, però com a model d’anàlisi ens serveix la idea general que l’Europa occidental dels segles V-X havia perdut moltes de les coses que semblaven assumides i consolidades a l’era de l’hegemonia romana.
 
És a partir d'aquesta visió que em plantejo si la sensació que tenim avui és la de l’adveniment d’una nova Edat Mitjana. Com que ja m’acosto a una edat provecta, recordo quan, als anys 80, amb tots els defectes que vulgueu, hi havia una sèrie de principis que semblaven adquirits per sempre. Em refereixo a idees com l’equitat, la igualtat com a desideràtum, el respecte a les minories, la protecció social, la importància de la cultura i la idea de la ciutat com a centre de convivència i d’intercanvi de cosmovisions -i no pas com a simple aparador. La idea dels drets laborals com a triomf que s’havia de respectar i no com un privilegi que es pot retirar quan calgui. No dic que estiguessin consolidats a la societat, dic que estava clar que eren principis “bons” als quals calia aspirar. I els qui pensaven el contrari no se’n vantaven.

Això s’ha esquerdat. Ara, els qui creuen en la desigualtat natural de les persones, els qui pensen que el feminisme és un fanatisme entre molest i menyspreable, els qui menyspreen qualsevol cultura que no sigui la de la seva petita col·lectivitat, els qui consideren que els immigrants vénen a robar-nos la feina i que tenen com a vocació innata vendre bosses de marca falsa damunt d’una manta, els qui lamenten que hi hagi un salari mínim o el dret a la vaga, no s’estan de dir-ho i es reclamen titulars del sentit comú. Proclamen que són els defensors de les coses “de tota la vida”, entenent que aquesta vida era del segle XIX, com a mínim.

Accepten els avenços tecnològics però els fan servir per difondre idees anteriors a la bombeta elèctrica. Uns parlen de “Reconquista” com no se sentia dir des dels temps d’El Florido Pensil, i altres tornen a la idea de “poble” com a unitat orgànica, en el més pur estil del romanticisme. Hi ha els que creuen que “ja ens estem passant” denunciant l’assetjament a les dones, i per tot arreu proliferen els que odien el diferent com s’odiava el foraster al Far West.
 
Potser hi va haver romans que també van arribar a pensar que la seva manera d’entendre el món seria la que manaria per sempre més, i en realitat no va ser així. Potser algú en aquells temps va detectar que arribava un món nou, a força de perdre més que guanyar. O potser no ho van veure perquè la degradació va ser més lenta, com corresponia a un món menys connectat on les novetats es difonien a ritme pausat. No com ara, que l’Edat Mitjana se’ns tira al damunt a la velocitat d’un tuit.