Trescant per aquestes muntanyes del Collsacabra, hom s’hi troba tota mena de gent: Alguns que s'arrosseguen (pocs), uns quants que caminen en mode passeig, i alguns que realment van a fer exercici a diferents velocitats, és clar. En general, però, si alguna cosa comparteixen totes les persones que es poden trobar vora els cingles del Cabrerès, Tavertet o Rupit, és la bona educació. Un bon dia, un deixar passar, un comentari amable. 

Hi ha, però els maleducats. Molt pocs, però hi són. I alguns són realment sorprenents. Ara mateix, en recordo dos: un el vaig trobar baixant les escales de Cabrera. Ell pujava amb una dona i una nena. Vaig fer el gest de deixar passar, i la dona, que devia estar cansada, em va fer un “No, no, tu primer”. Vaig obeir, i llavors, com si el fet de deixar-me passar fos un insult per a la masculinitat, l’home es va precipitar endavant i em va donar una empenta (vull pensar que sense voler) tot remugant alguna cosa com que primer li tocava a ell, etc. Em vaig quedar amb la boca oberta.

Al darrere, la dona i la nena no sabien com excusar el seu comportament. Jo vaig exclamar, força molesta: "Ei! Compte eh, maco?" i ell no es va ni girar. La dona em va murmurar en veu baixa "És que quan s’enfada..." i va tirar amunt traient la llengua. I jo vaig tancar els ulls i vaig pensar que pobres, ella i la seva filla. 

L'altre maleducat és increïble: estava escalant el pla d'Aiats pel morro. Sí, sí, tal com ho llegiu. No ho havia vist mai. Un home que em vaig trobar a baix, un home dels educats d’enrotllar-se parlant, estava aturat amb uns prismàtics i me'l va ensenyar. A simple vista era impossible veure’l, però amb els prismàtics la silueta es destacava perfectament sobre una roca que, si no m’erro, és de tot menys escalable, perquè va perdent trossos que cauen com queixals de dalt a baix.

El cas és que, quan vaig ser jo a dalt, on hi havia un grup de gent esmorzant arran de cingle, vaig pensar que l’escalador ja havia fugit... I no! Asseguda una mica enllà el vaig veure a punt d’arribar. Els que esmorzaven -una desena de persones- xerraven, reien i menjaven i no s’adonaven de res.

Fins que el van veure aparèixer del no-res i plantar-se enmig del grup tot ple de cordes, pilets, casc, etc. La sorpresa va ser majúscula. Es va fer el silenci. L’home no va dir res i, com si no els veiés (i això que era al mig d’ells, ben bé al mig) va venir cap a un racó a prop meu. Els de l’esmorzar van començar a murmurar en veu baixa. L’escalador, silenci. Llavors vaig felicitar-lo: “Déu n’hi do, eh? Molt bé!”. El tenia a dos metres i no es va immutar, no va dir res i ni tan sols es va girar. O el cansament se li havia menjat la llengua, o era ben sord (o sordmut) o era un mal educat, però d’aquells integrals. Va agafar el seu equipament i va desaparèixer deixant-me amb un pam de nas.

Hi ha de tot a la vinya del Senyor.