Fa uns dies, el Tribunal Europeu de Drets Humans va inadmetre una demanda d’Òmnium Cultural contra el Regne d’Espanya sobre la immersió lingüística. Els demandants pretenien que el Tribunal d’Estrasburg es pronunciés contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que imposa un 25% de castellà en el sistema educatiu de Catalunya. 

L’argument d’Òmnium era, amb tots els respectes, més aviat feble. Pretenia que el Tribunal d’Estrasburg conclogués que la imposició judicial d’un 25% de castellà en el sistema educatiu català havia comportat una discriminació dels demandants, vulnerant l’article 14 del Conveni.

El Tribunal va descartar ràpidament l’existència de discriminació, adduint que Catalunya és «una regió bilingüe» on tant el castellà com el català són llengües oficials. Segons el Tribunal, excloure l’ús del castellà com a llengua d’ensenyament «privaria els ciutadans espanyols del seu dret a ser educats en la llengua nacional».

El problema de l’argument d’Òmnium rau a intentar defensar la immersió lingüística des del prisma dels drets individuals. Jurídicament, en una societat sociològicament (i constitucionalment) bilingüe, és molt difícil justificar l’establiment d’un sistema educatiu immersiu en català basant-nos únicament en la no-discriminació de determinats ciutadans.

La raó és molt simple: si cal evitar la discriminació dels que volen l’escolarització dels seus fills majoritàriament en català, també cal evitar la discriminació de les famílies que volen que l’educació dels seus fills sigui bilingüe (que, per molt que siguin minoritàries, existeixen). El TEDH ho veu així quan invoca «els ciutadans espanyols» i el seu «dret a ser educats en la llengua nacional».

En altres paraules, l’enfocament dels drets individuals acaba reduint la qüestió a una suma zero entre els drets dels catalanoparlants i els dels castellanoparlants (o, més precisament, entre els drets de les famílies que volen que els fills siguin escolaritzats en català i els de les que volen que ho siguin en castellà). En aquest marc, la protecció del català com a llengua pròpia hi surt perdent.

Això no és perquè la immersió lingüística sigui discriminatòria. No ho és. Però tampoc és una mesura dissenyada per evitar la discriminació dels catalanoparlants. La immersió té una altra justificació: com a societat catalana (i aquí parlo de la majoria de catalans, inclosos molts castellanoparlants), hem pres la decisió col·lectiva de protegir i promoure la llengua pròpia que ha caracteritzat la nostra comunitat al llarg de la història. Per això adoptem un sistema immersiu.

La immersió implica restriccions del dret individual de les famílies a triar la llengua d’educació dels seus fills. Però aquestes restriccions estan justificades perquè persegueixen un objectiu socialment desitjable: la preservació i la promoció de la llengua pròpia i històrica del país. De fet, el TC ha acceptat arguments similars (vegeu, per exemple, la sentència 337/1994, justificant que el català sigui el «centre de gravetat» del sistema educatiu per la necessitat de normalitzar la llengua, amb matisos).

El Tribunal d’Estrasburg podria acceptar que la preservació del català constitueix un objectiu prou important per justificar la restricció de drets individuals que comporta un sistema immersiu. De fet, la jurisprudència anterior del Tribunal va d’això: minories lingüístiques (els russòfons a Letònia, els francòfons a Flandes) han demanat poder estudiar en la seva llengua i el Tribunal els ha respost que han d’adaptar-se a la llengua d’educació que hagi decidit la comunitat (amb matisos). L’equivalent seria que l’Asamblea por una Escuela Bilingüe anés al TEDH impugnant la immersió lingüística i el TEDH desestimés la demanda.

Però aquí Òmnium estava demanant al Tribunal una altra cosa: que defensés la immersió contra l’Estat. És a dir, no demanava a Estrasburg que determinés si la immersió està justificada, sinó si la decisió del TSJC de desfer la immersió vulnera drets. I això era un argument molt poc plausible davant del Tribunal d’Estrasburg, un tribunal que aplica una carta de drets individuals, no de drets col·lectius.

En definitiva, jurídicament, era molt difícil que el TEDH arribés a la conclusió que la sentència del TSJC comportava una discriminació. I és que allò que fa problemàtica la imposició del 25% no és que discrimini els catalanoparlants, sinó la manca de sensibilitat envers la necessitat de preservar la llengua pròpia i històrica de Catalunya. Aquest és l’argument que cal utilitzar.