Davant les retallades pressupostàries, les promeses incomplides per part dels diferents governs al llarg dels darrers anys quant a finançament, la precarietat laboral del personal, que fa impossible el ja inajornable relleu generacional, l’increment desmesurat de les taxes, i el disseny i aplicació d’una política de beques que no respon a la seva configuració com a instrument dirigit a garantir la igualtat d’oportunitats quant a l’accés i permanència dins del sistema d’educació superior; no pot sorprendre a ningú que el president de la CRUE (Conferència de Rectors Universitaris d’Espanya), fa uns dies, a la presentació de l’informe sobre la Universitat Espanyola en Xifres 2014-2015, afirmés, d’una banda, “que és prioritari afrontar la qüestió dels preus públics, ja que Espanya està entre els països europeus on és més car cursar estudis superiors i, al mateix temps, compta amb un sistema de beques situat entre els més dèbils i ineficients dels països de la OCDE”; i, d’altra, que “res pot justificar una situació com la que s’acaba de descriure que, sens dubte, atempta contra la igualtat d’oportunitats i afavoreix l’exclusió”.

Malgrat el panorama que recull l’Informe de la CRUE, on també es constata que la crisi segueix present a les finances universitàries, que la despesa a Espanya en educació superior, mesurada com a percentatge del PIB, no tant sols és inferior a la mitjana de la Unió Europea i de la OCDE sinó que, a més, s’ha reduït des de 2010 en un 17 %, que el sistema espanyol de ciència i tecnologia, donada la reducció del finançament de la investigació en un 47 % des del punt de vista privat i d’un 21 % quant al públic, està en greu risc, i que les Universitats han perdut 7.500 llocs de treball (3486 professors i 4068 membres del personal d’administració i serveis) que no han estat substituïts pel nostre “jove talent” que s’ha vist obligat, en molts casos, a “expatriar-se”; el cert és que aquesta Universitat pública, certament “amenaçada” i que també té molt per millorar (incrementar el volum d’estudiants de màster, fomentar la internacionalització, dissenyar un mapa de titulacions adaptat a les demandes socials, fomentar la recerca i, en especial, la seva transferència a la societat i el teixit productiu), fruit de l’esforç i “voluntarisme” de totes i tots els que hi formem part, ha mantingut uns resultats destacables i genera confiança a la ciutadania.

Per aquest motiu cal exigir, amb consens i fermesa des de les universitats públiques, que la situació de precarietat descrita per l’Informe de la CRUE ha de revertir-se, gradualment, però des de ja, sense més dilacions indegudes. En aquesta línia és urgent, com sembla que es produirà els pròxims dies, que les rectores i rectors de les Universitats públiques catalanes, que reben el seu finançament de la Generalitat, reclamin, amb claredat meridiana, un millor finançament, més marge per autogestionar-se fruit d’un exercici responsable de l’autonomia universitària i del consegüent retiment de comptes, i la reducció de les taxes i matrícules que paguen i “penalitzen” a les i els nostres estudiants i, per extensió, a les seves famílies (en el cas de Catalunya són quasi el doble que a uns altres territoris).

La supervivència del nivell de qualitat acadèmica de les nostres universitats està en joc. Cal tornar, es un curt termini de temps, com a mínim, als pressupostos de 2010. Cal regenerar, a més, l’actual sistema de beques, atorgant protagonisme a l’obligat respecte de la igualtat d’oportunitats i fixant, en paral·lel, uns criteris raonables de continuïtat, ja que no hem d’oblidar que estem davant d’un servei públic on s’ha d’exigir coresponsabilitat a qui el gaudeix, de tal forma que s’haurien d’establir uns criteris comuns i consensuats sobre l’accés i la permanència a les Universitats, basats en l’aprofitament acadèmic dels estudis. I ja que ens posem, que ens hem de posar, ja és hora d’afrontar la necessitat de dignificar aquelles pràctiques que tenen l’objectiu de ser el primer contacte entre les persones joves que es troben a l’acabament del seu període formatiu i el món laboral i professional.

Cal dir no, des de les universitats públiques, a la transformació de l’educació superior d’un dret, que és el que és, a un privilegi. Fa cinquanta anys ho va recollir la declaració de principis de l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona: “La universitat ha de ser accessible a totes i tots aquells que estiguin capacitats”. Doncs bé, aquella declaració és avui plenament vigent i cal defensar-la com a pròpia.